reportatge
La vida, a una altra escala
L’hiperrealisme “ens mostra la vida que vivim avui”. També l’examina al detall, i sobretot l’engrandeix, la monumentalitza. La galerista i comissària Maggie Bollaert va introduir així la mostra ‘Hiperrealisme’, la segona que el Museu del Tabac dedica al moviment.
Per què atrauen, per què fascinen, quadres que representen objectes tan quotidians com ampolles de vidre, una llauna de refresc, unes prunes embolicades en plàstic? La monumentalitat és un grau, considera Bollaert, de la londinenca Plus One Gallery, d’on procedeixen les obres que mostra l’equipament lauredià fins al 30 de setembre. L’hiperrealisme segueix l’estela marcada per Marcel Duchamp: tot el que ens envolta és susceptible de ser convertit en peça d’art si a sobre s’hi projecta una mirada artística.
També, argumenta la galerista prosseguint amb la resposta, perquè aquestes obres “ens representen, representa la nostra contemporaneïtat, les nostres vides”, i perquè sovint hi ha una mirada social. Fins i tot crítica: per a mostra, les peces de Tom Martin Collateral II o Point of no Return pintades per un artista que volia expressar com patia els efectes de la crisi econòmica pintant bitllets.
L’exposició amplia la proposta ja presentada el 2013, amb quasi mig centenar d’autors d’arreu del món: n’hi ha d’espanyols, com Pedro Campos o Andrés Castellanos; francesos, com François Chartier, i britànics, com Ben Johnson o Tom Martin. Però també el coreà Young-Sung Kim, l’egipci Nourine Hammad o Cynthia Poole, que treballa a Zimbàbue.
Natures mortes, paisatges, especialment urbans, retrats i figura humana conformen les tres “avingudes” per les quals circula aquesta proposta, un recull d’obres recents que permet apreciar l’evolució d’un moviment, l’hiperrealista, “que està en un molt bon moment, no sé si molt cotitzat però sens dubte molt apreciat”, segons Bollaert.
Un altre dels eixos fonamentals de l’hiperrealisme, va recordar la galerista londinenca, és l’absència total de pinzellada, de qualsevol textura sobre la superfície de les teles. “Lògic, perquè intenten assolir la perfecció.” L’objectiu dels artistes és que l’espectador pugui sentir el tacte del plàstic, del vidre, o de la porcellana, com en la reproducció gegant de la figura del gos de Jeff Koons pintada per Chartier.
L’hiperrealisme és també “abstracció pura”, va assegurar Bollaert, assenyalant Shavings V (Javier Banegas): l’objecte pictòric aquí és quelcom de tan humil com les restes que deixa un llapis en ser afilat, però la composició “és pura abstracció”. I al mateix temps, moltes composicions remeten a l’hiperrealisme: què dir si no d’un rosegador dormint sobre un antic telèfon (Enervation, de Peter Hohsl).
Paisatges i retrats trenquen també amb allò que estava preestablert. Amb imatges impactants com ara Ready-Made Boy, que el mateix autor, Ricardo Cinalli, que va assistir a la presentació, va glossar, recordant el rostre del noi protagonista, tatuat al mil·límetre i que, va dir, va formar part d’un xou de Lady Gaga.
La vida, a una altra escala