reportatge
Electrònica x 2
“És complicat arribar i fer-te un lloc”, explica Sebas Díaz, que va recalar a Andorra fa prop d’una dècada i ara, ja ben introduït en l’ambient de l’electrònica nacional (una planta amb necessitat de molt de rec), recorda com “anava a punxar fent dit, del Tarter a Arinsal”.
Electrònica x 2
Pel camí –el figurat, no el que feia en autoestop– es va trobar amb l’encampadà Aaron Comella, qui de jove, mentre estudiava biologia a Pamplona, va derivar cap als locals nocturns on punxaven música electrònica, fins esdevenir DJ resident en un i, anys després, tornar cap a Andorra i fer-se un forat en els que recorda com a anys daurats d’aquest estil musical al país, del 2000 al 2002, aproximadament, amb una munió de locals i públic per nodrir-los.
Un panorama que en els últims anys ha variat ostensiblement –“Va per modes, ara la gent tira cap a la música més comercial, fins i tot la màquina i el reggaeton, que ara té cabuda fins i tot a Pachá Barcelona, cosa impensable fa cert temps”– i on ni ell ni Díaz acabaven de veure un espai. Si més no, fora de la temporada d’esquí, quan els locals diuen adeu fins a la propera. Orfes d’un espai on punxar, van decidir obrir el seu: així va néixer Loop 54, que dissabte celebra els dos anys en funcionament amb una festa en què el tàndem de discjòqueis es convertirà en trio, perquè se’ls sumarà Àngel de Andrés, un altre dels discjòqueis que més temps fa que punxen al país.
L’època dels vinils
Proposen una nit de house, tecnohouse i tecno, amb temes dels clàssics de l’escena electrònica: Erick Morillo, Bob Sinclar, Roger Sanchez, Sven Vath, Todd Terry, Master at Work o Armand van Helden. Punxats en vinils, “que no és que sigui millor ni pitjor ni que vulguem anar d’especials, és simplement una altra manera de punxar”, puntualitza DJ Aaron. “I sí, a alguna gent, sobretot als més joves, els crida l’atenció perquè són uns temps que no han viscut.”
A l’encampadà li agradaria que el local –“i si els DJ féssim pinya, però és complicat, potser pels egos”– servís per fer ressorgir aquells temps en què “la gent d’aquí no pensava a baixar a Barcelona per escoltar música, sinó que eren els barcelonins que venien cap aquí”. I què va passar? L’argument del vaivé de les modes ho explica en part. L’altra part, “que no té sentit que fem quinze festetes i cap no s’ompli”. A banda, “s’hauria d’anar educant el públic”, proposen.
Díaz –que ha punxat a Eivissa, Castelló, Praga o Moscou– explica que des de l’adolescència, quan carregava l’equip al cotxe del pare a la Córdoba (Argentina) on va néixer, sempre ha tingut prou clar que volia dedicar-se a la música. Encara que el temps els vagi mostrant que “sols de punxar no es viu”. Per això els DJ busquen vies paral·leles, com ara obrir locals on punxar sense esperar que els truquin o acadèmies de DJ, molt en voga actualment. “Tot i que a punxar on millor s’aprèn és al carrer, és un ofici que t’has de treballar tu mateix”, diu l’argentí.
Amb tot, i pel que fa al país, es mostren optimistes. “Fa uns anys posar un DJ al carrer o en una botiga era impensable, no hi havia ni après-ski”, recorda Comella. Fins i tot ells, en obrir local, es van trobar envoltats d’escepticisme. “Ens asseguraven que no funcionaria i mira.”