patrimoni
Cal Ribot: operació salvament
Comença la intervenció a l’edifici, un bé d’interès cultural en estat crític
Cal Ribot: operació salvament
El 1724, suposadament, es va fer una ampliació de cal Ribot, un dels edificis civils més antics de les valls –construït entre els segles XV i XVI segons les referències documentals–. Però el seu valor històric, per molt que se l’hagués declarat bé d’interès cultural, no va servir per evitar que les últimes dècades hagi viscut un procés de deteriorament que l’han situat en “estat crític”. Ho certifica –si és que calgués cap certificació més enllà del que veu qualsevol ull humà– l’arquitecte Enric Dilmé, que és qui acaba d’iniciar la intervenció per salvar-la d’un temut esfondrament. El bastiment “es troba en un estat precari per a la seva estabilitat”, explica, mentre s’enfronta a uns treballs que defineix com “fer el mínim imprescindible per salvar el màxim”. És a dir, que les obres se centrin a recuperar els elements més deteriorats –la coberta, algun mur– i a aconseguir estabilitzar-lo, “però sense anar més enllà fins que no es decideixi quin ús tindrà, perquè seria contraproduent”.
Els treballs –sufragats parcialment amb una de les subvencions per al manteniment del patrimoni cultural que atorga el Govern, de 40.000 euros– s’allargaran previsiblement durant l’estiu. En realitat, sense una data marcada perquè, va explicar Dilmé, “es tracta d’anar pas a pas” veient el que demana el propi edifici i com respon a cada acció. “Hem de veure com reacciona, perquè una construcció no deixa de ser un organisme, amb forces internes, que es van recomponent, resituant”.
De moment, els operaris han començat a treballar amb la coberta, traient les pissarres, “que són molt irregulars i de gruixos molt diferents”. Les reservaran, per examinar quines es poden recol·locar i quines podrien tenir, o no, ús més endavant. També comproven l’estat de les bigues: “Hem vist que tot està molt apuntalat per sota i ens temem que per sobre, on afecta la humitat i els corcs, encara estigui pitjor.” Treballaran, diu, “amb molta cura, sense saltar-nos passos”.
Per a l’arquitecte, és també l’oportunitat idònia per examinar el singular mètode constructiu del bastiment. “És com descobrir un dinosaure”, apunta. Entre altres qüestions, cal Ribot és un dels poquíssims –si no l’únic– edifici andorrà que fa servir la terra com a element estructural i, així, a través d’un article signat per Dilmé, la casa s’incorporarà al vast treball que, sobre l’ús de la terra en l’edificació a la península Ibèrica, està duent a terme la Universitat de València.
Element auxiliar
A Andorra no se’n feia servir, explica l’arquitecte, més enllà de l’absis d’alguna església –Sant Serni de Nagol, per exemple– o en algun envà interior –cal Pal de la Cortinada o casa Rull a Sispony–. En el cas de la propietat escaldenca, la terra (fang) és l’element que fa d’unió entre les lloses de la teulada. “Així que a Andorra no trobem la terra com a element constructiu tan directe com a Castella, on es fan directament parets de tàpia amb ella, però sí que veiem que podia ser també un element auxiliar.”