I si la pesta va buidar la Margineda?

La idea la va posar damunt de la taula en la presentació dels 79 objectes (dels més de 1.800 exhumats en les diverses campanyes d’excavació, entre el 2007 i el 2015) que el ministeri de Cultura ha fet restaurar. Una tasca encomanada al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i en la qual s’han invertit 15.400 euros. Les peces –metàl·liques la ma­jor part, al marge d’una excepcional olla de bronze– s’afegeixen al grapat que ja havia restaurat Molines Patrimonis, l’empresa propietària dels terrenys on s’assenta el jaciment arqueològic.

Els estris relaten la vida quotidiana al jaciment: hi ha tisores, navalles d’afaitar –tan curiosament semblants a les modernes–, hi ha claus –alguna medieval, però una altra de molt posterior: potser algú està buscant la clau de casa des del segle XIX–, hi ha anells i sivelles. També esquelles, podalls, martells o una interessant peça per llaurar la terra. I espases, puntes de sageta, puntes de llança. Aquest últim conjunt, precisament, va donar ales als que sustenten la hipòtesi que aquí hi havia el desaparegut castell de Sonplosa. Per als del diguem-ne bàndol del poblat, entre els quals Fortó, aquestes peces apunten més aviat a la caça i pesca. També, proposa, a aquella obligació que els homes d’Andor­ra tenien amb el bisbe de sumar-se a la seva defensa armada en cas de necessitat. “Pensem que la hipòtesi del castell perd força” amb lectures com aquesta, va afirmar Fortó, per a qui “en realitat en l’àmbit arqueològic queden pocs dubtes que no es tracta de cap castell” ni fortificació.

Més arguments: la planta orgànica de tot el conjunt, poc compatible amb la planificació d’una estructura militar, o que l’espai on es va recollir la major part dels objectes metàl·lics amb tota probabilitat era una ferreria, aspecte que consideren documentat.

Un cop eliminada la corrosió i sotmesos a tractament –un procés llarg, de mesos–, els objectes han sorprès els arqueòlegs. Començant per l’aixafadíssima olla de bronze, que gràcies a la flexibilitat del material va recuperar una miraculosa aparença original. O alguna sivella de ferro primorosament decorada remet a uns habitants que –si no tots, alguns si– disposaven de certa riquesa.

Precisament el valor que devien representar alguns d’aquests objectes per als seus propietaris és el que sustenta la idea que els pobladors van abandonar el lloc de manera molt precipitada. Un terratrèmol? La possibilitat hi és. Però Fortó es va mostrar molt més partidari de l’opció de la pesta negra, que va foragitar –o matar– els habitants. Una causa que ja es troba en altres despoblaments arreu de Catalunya (i de tot Europa) de manera recurrent al llarg dels segles XIII i XIV. Fortó esmenta el jaciment de Santa Creu de Llacunes, al port del Cantó. Seria un argument que explicaria també per què no van recuperar els béns deixats rere seu: una mesura higiènica.