Reportatge
Il·luminada, però buida
Qui dia passa any empeny. Casa Rossell és un exemple paradigmàtic de l’aplicació de la dita, perquè durant vint-i-tres anys, des del 1995, els successius governs s’han dedicat a ajornar la decisió sobre què fer amb l’emblemàtica casa ordinenca.
Il·luminada, però buida
L’abril del 1995 el batlle Jordi Jordana establia que el patrimoni de casa Rossell passava a mans de l’Estat, després de la mort ab intestato de l’última del llinatge, Maria Lluïsa de Riba Cassany. Una herència considerable que incloïa la casa pairal, un conjunt de construcció datada al segle XVII –sobre una edificació anterior i amb reformes posteriors– i catalogada com a bé d’interès cultural en la categoria de monument des del 2003.
Fins aquí els honors. Perquè des de ja fa més de dues dècades és protagonista d’una particular travessa pel desert. Que encara no s’ha acabat, a jutjar pel que avisava el cap de Govern, Toni Martí, dimarts al vespre, en l’acte d’encesa de la il·luminació ornamental pagada per FEDA: en un futur caldrà donar-li un ús però “en aquesta legislatura ja no es veurà”. Es dona per satisfet amb les intervencions realitzades als jardins o l’era, rehabilitada –300.000 euros s’hi han gastat, segons Govern–, que Martí considera “un primer pas i deixar-lo en condicions”.
Això pel que fa a la cara externa. Perquè l’interior de la casa està en les mateixes penibles condicions en què estava en morir, el 1993, la darrera ocupant. A la dècada dels seixanta la senyoreta, ja gran i amb no gaires forces, havia encetat unes obres mai enllestides. I aquest és l’estat en què s’ha petrificat.
Simó Duró, parlamentari durant la legislatura en què es va rebre el llegat i en la posterior, recorda que pel Consell General van passar diverses iniciatives, estudis, idees. Per exemple, dedicar la casa a allotjament en visites d’Estat o com a seu d’algun ministeri, però res no va quallar. “Per manca de voluntat política i no perquè tant el comú com alguns particulars no hagin insistit”, apunta. I es plany sobre la deixadesa respecte d’un bé “que forma part d’un patrimoni incommensurable que va caure del cel”. Però sembla, es pregunta, “que només hagi servit per permetre l’especulació” amb les terres que l’acompanyaven. “És el menysteniment de les coses per part de qui només s’interessa pels negocis, per les seves butxaques”.
L’associació Velles Cases organitza per al dia 28 una visita a la casa, amb xerrada sobre la seva història i vicissituds. Per al seu president, Claude Benet, és un exemple que no s’allunya d’altres, de cal Ribot a casa Mallol, situada a l’entrada mateixa del país. “És el que ens passa per deixar el país en mans de críos”. Cansat de cridar per no res, confessa, “només espero que canviï aquesta ministra [de Cultura], que pitjor no pot ser”.