Les 'Màximes', de l'aranès al rus

Basart –com a efecte de donar-hi moltes voltes al cap en moments de temps lliure, diu– va decidir que potser havia d’actualitzar-se el llenguatge en què està escrita com a mínim aquesta part d’una obra cabdal de (l’escassa) literatura andorrana. “Perquè a un xaval de quinze anys difícilment els les faràs llegir i entendre en català antic”, considera. Una de les raons que es dona per haver-se posat mans a l’obra. “S’ha fet amb obres de capçalera en tots els idiomes, des dels assaigs de Montaigne al mateix Quixot recentment”, argumenta. “I ja sé que hi ha gent que m’ho discutirà, però finalment tampoc no passa res, oi? no les he trencat ni res.” Per als més puristes, segueixen existint tal com al seu dia les va escriure l’autor.

Així, amb respecte, puntualitza, i el rigor que li garanteixen filòlegs i lingüistes que l’han assessorat i supervisat, recull al web www.basart.cat les 55 proposicions. La que va donar origen a tot plegat, la 16, queda tal que així: “No tolerem ni permetem dissolucions [és a dir, la relaxació dels costums] sinó que hem de cuidar-nos de castigar-les en la justa mesura.”

Però posats en farina, a Basart li va semblar que la feina encara podia anar molt més enllà: per què no emprendre la traducció de les màximes a diferents llengües?

Pensat i fet, va muntar al cotxe i es va dirigir cap a Viella, on va trucar a les portes del departament de Política Lingüística. Van rebre la proposta “amb els braços oberts” i de seguida es van disposar a ajudar-lo en l’empresa. Manuela Ané signa la traducció a l’occità aranès. “Volia començar per les llengües que cor­ren el risc de desaparèixer d’aquí a dos dies si no les cuidem”, explica. Així que el segon torn va ser per a “una altra llengua perjudicada”: el basc. Allà no tenien els braços tan oberts –“òbviament no hi havia la mateixa germanor”, reflexiona–, però finalment també va aconseguir que l’encaminessin. “Ez dezagun onartu lasaikeria, hau da, gure ohiturei tinko eusteari uztea; alderantziz, horiek ez betetzea modu justuan zigortzen saiatu behar dugu”, diu aquesta mateixa màxima 16.

Del castellà a l’alemany

Amb el castellà no va tenir més gran problema: va rebre suport de les Escoles Pies de Salamanca. A traslladar les sentències del doctor ordinenc al portuguès l’ha ajudat l’Institut Camões. En francès, hi ha una professora immersa en la feina –“evidentment no ho pot fer qualsevol, ha de ser rigorós”, recorda– i per a la traducció a l’alemany es va adreçar a la cònsol honorària, qui té l’assumpte a les mans. I després vindran l’anglès i el rus, segons les previsions que baralla, encara que sense un calendari tancat.

“La tasca més complicada va ser tenir el text en català modern”, explica Basart, qui té al cap aconseguir que els aforismes estiguin traduïts a “dotze o tretze llengües”, si més no, per començar, perquè posat a estirar del fil reconeix que probablement s’engrescarà. Però amb un primer gruix –els ja llestos els va penjant al seu web– pensa que es podrien fer edicions, petits llibrets en cada idioma que, creu, tindrien bona sortida, amb un preu baixet: “El turista s’emportaria el whisky, les ulleres de sol i el llibre.” De retruc, les màximes es difondrien arreu. Ho veu tan clar que només es pregunta com és que ningú no s’hi va posar abans que ell. “I no és que pretengui forrar-me, que consti, perquè si hi hagués cap benefici penso que s’hauria de destinar a una causa social.” El que té al cap, insisteix, “és donar a conèixer aquest patrimoni, i que en aquells temps hi havia aquí un senyor tan llest i tan llegit”.