tradicions
Història d'una dansa
Teo Armengol recull en un llibre més de 300 imatges que mostren l’evolució del ball del Contrapàs, des del 1900 fins a l’actualitat
Història d'una dansa
Després de mesos d’incansable recerca per resseguir la història, fins on ha estat possible, del ball tradicional de la festa major d’Andorra la Vella, l’exdansaire Teo Armengol ha recollit en un llibre més de 300 imatges que il·lustren l’evolució del Contrapàs al llarg de més d’un segle. El volum, que es titula precisament Més de 100 anys del Contrapàs d’Andorra la Vella, ha estat editat amb la col·laboració del comú de la capital i aquesta tarda a les set es presentarà a la sala Consòrcia del Centre de Congressos.
“No només volia donar a conèixer el ball en si, ja que pràcticament el coneix tothom, sinó també recollir un testimoni de les persones que l’han ballat al llarg dels anys”, explica l’autor. I afegeix que “vaig començar a indagar, a buscar exballadors, primer de la meva mateixa colla, amb la qual havia ballat a principi dels anys setanta. Després, amb uns i altres, vaig anar trobant altra gent: familiars, coneguts, avantpassats... fins poder identificar un nombre important de persones”.
D’aquesta manera, el llibre reuneix un bon grapat d’imatges, començant per la més antiga que es conserva, datada l’any 1900 i d’autoria desconeguda, fins a algunes de la ballada d’exdansaires que es va fer el juny del 2017. “Les fotografies es van mostrant de manera cronològica i hi faig constar els noms de pràcticament tots els balladors i balladores que hi surten, amb els noms de pila de casa”, explica Armengol. “En alguns casos fins i tot figuren noms de persones del públic si aquestes han pogut ser reconegudes”, agrega.
Teo Armengol distingeix dues grans etapes a la història del ball del Contrapàs. El punt d’inflexió el marca l’any 1982, quan l’Esbart Dansaire d’Andorra la Vella agafa el testimoni del poble i comença a ballar-lo en exclusiva. Així seria durant dues edicions, fins que el 1984 s’adopta el format actual: primer actua l’esbart i després s’hi afegeix la gent. “Els que sempre l’havíem ballat ens vam enfadar una mica, perquè ens va saber greu que el poble perdés aquesta tradició”, rememora Armengol. “Aleshores, vam demanar al comú que volíem tornar a participar-hi i així es va fer.”
Tot i que la música pràcticament no ha variat, l’estructura de la dansa sí que ha patit modificacions, així com la indumentària, que ha passat de les gales típiques de diumenge que s’utilitzaven originàriament a la versió més estilitzada d’avui dia, passant pels vestits catalans típics. En tot cas, en un principi “cada barri o cada carrer tenia la seva colla. Es feien vàries rotllanes, fins que tothom acabava formant la rotllana gran, com ara”, indica l’autor del llibre. “Avui, el tipus de ball de l’esbart és més elegant, més d’exhibició. Però en canvi, quan s’hi suma la gent, es veu la diferència entre els dos estils”, subratlla.
Encara hi ha dos grans misteris, però, que planen sobre el Contrapàs. La primera assignatura pendent seria determinar l’origen exacte de la dansa a Andorra, “perquè se sap amb certesa que ja es ballava en diferents parròquies a la segona meitat del segle XIX, com arreu dels Pirineus, però si s’intenta anar més enllà els rastres documentals es perden”, assegura Teo Armengol. L’altra, trobar la lletra que originalment acompanyava la dansa i que es va deixar d’utilitzar. “Ara estic centrat en això i espero trobar-la”, conclou l’autor.