Els cinc 'rebels' de Bruguera

“La història de Tio Vivo és la història de cinc dibuixants que es van rebel·lar contra un monstre editorial pel qual se sentien explotats”, destaca el director de la Massana Còmic, Joan Pieras. “És cert que se’ls pagava bé, però no se’ls reconeixien els drets d’autor. I després de múltiples demandes en aquest sentit, que van ser desateses, van decidir tirar pel dret i fundar la seva pròpia capçalera”, hi afegeix.

Va ser així com Josep Escobar, José Peñarroya, Carlos Conti, Guillem Cifré i Eugeni Giner van emprendre un projecte pioner dins el panorama editorial espanyol de l’època. “Bruguera encara treballava en blanc i negre, mentre que Tio Vivo va començar a fer pàgines a tot color. A més, per primera vegada es proposava una revista d’historietes més enfocada al públic adult i no tant per a infants”, subratlla Pieras.

La nova publicació va tenir un èxit immediat, fet que va provocar que Bruguera comencés a boicotejar-la de manera encoberta. “Bruguera va decidir treure moltes revistes paral·leles del mateix estil i Tio Vivo, com a capçalera independent, no va ser capaç de suportar-ho”, explica Pieras. Finalment, Tio Vivo va ser adquirida per la mateixa Bruguera el 1960, amb pràctiques empresarials de dubtosa ètica pel mig, i els cinc autors van haver de tornar a l’empresa mare.

No obstant això, per aquesta mítica revista van continuar passant autors tan importants com Gin, Nadal, Raf o Ibáñez. Precisament, el creador de Mortadel·lo i Filemó, que va ser dels que van decidir no moure’s de Bruguera, hi va publicar algunes de les sèries més famoses, com 13 Rue del Percebe o Rompetechos.

L’exposició fa un breu recorregut per la trajectòria de la revista Tio Vivo amb alguns originals exposats, i també repassa la història, amb algunes anècdotes, de la creació dels dos coneguts agents secrets d’Ibáñez. Pieras recorda que les primeres aventures de Mortadel·lo i Filemó, agència d’informació, publicades a la revista Pulgarcito, ocupaven una sola pàgina”, com era habitual a l’època. La seva creixent popularitat, però, va fer que, a partir de l’any 1969, “es comencessin a publicar històries llargues, de fins a 44 pàgines, a Gran Pulgarcito”. Aleshores, Mortadel·lo i Filemó ja eren agents secrets al servei de la T.I.A. I ja havien iniciat el camí per convertir-se en llegenda.