reportatge
Bofill al seu laberint
“Cal, al meu entendre, refer-lo prescindint del tot del record del vell edifici.” Salvador Espriu s’expressava així a la carta de condol enviada al Consell després del devastador incendi de la nit del 8 de setembre del 1972. L’arquitecte Enric Dilmé en recorda la història.
Bofill al seu laberint
Obstinat a recuperar la memòria arquitectònica de les valls, Dilmé signa una nova entrega al seu bloc, dedicat a relatar la cronologia del projecte de construcció del nou santuari de Meritxell, un camí amb certes curiositats, apunta, que ha refet amb documentació de la biblioteca del Consell General i el testimoni del també arquitecte Pere Aixàs. Curiositats entre les que es troben, per començar, aquesta missiva de l’escriptor català, que proposava per al nou edifici noms com el d’Antoni de Moragues i Gallissà, degà aleshores del col·legi professional de Catalunya i Balears. “Hi hauria de col·laborar un gran escultor: Josep Maria Subirachs, per exemple. I em sembla indiscutible que s’hauria d’encarregar a Sergi Mas la reproducció exacta, fidelíssima, de l’antiga imatge per dissort cremada.”
Però abans que aquella nit funesta el foc devorés l’antic temple ja el Consell era conscient de les limitacions que l’edifici tenia per acollir les celebracions de la Diada nacional. Així, recorda Dilmé, just a principi del 1971 s’havia convocat un concurs per “salvaguardar, ampliar, millorar i valorar” l’espai. S’hi van presentar 13 equips i, tot i que finalment cap d’aquestes propostes s’hauria de materialitzar, sí que moltes de les idees presentades tornarien a aparèixer dos anys després al projecte de l’equip liderat per Ricard Bofill.
Però abans que l’encàrrec es fes efectiu el Consell, encapçalat per Francesc Escudé com a síndic i Eduard Rossell com a subsíndic, ja havia fet molts passos, començant per l’obertura d’una subscripció popular per sufragar la construcció. També havien encarregat uns primers estudis als andorrans Aixàs i Albert Pujal, mentre mantenien contactes amb el Taller d’Arquitectura de Bofill i l’estudi MBM d’Oriol Bohigas.
Les idees
Dilmé repassa la memòria del projecte defensat per Bofill, qui ja començava a assolir una trajectòria de perfil internacional, davant el Consell. “Aquell dia va encetar la presentació dient que ell era un dictador de l’arquitectura i que no permetia les crítiques.” Afortunadament, comenta l’autor de l’article, “el projecte va agradar i no va caler portar la contrària a l’immodest arquitecte”. El projecte pretenia traçar “una potent marca en el territori, una línia de costat a costat de la vall” i al centre del curs, al fons de la vall, un llac artificial sobre el qual se situava l’edifici estrella, amb el vell santuari, restaurat, al costat.