Reportatge
La desolació de l'últim 'barbatus'
De relats dramàtics d’extermini d’una espècie a mans de l’home n’hi ha per regalar, però pocs tan coneguts com la de l’innocent dodo. La preocupació perquè la història no es repeteixi amb una espècie molt més propera, el trencalòs, Ominira l’expressa en música.
La desolació de l'últim 'barbatus'
La banda barcelonina –fundada per un trio amb interessos musicals i formació i preocupació per la natura, entre els quals l’andorrà Alexis Rossell– publicarà dilluns vinent Barbatus, tema i videoclip, enregistrat a Andorra, al Pic Negre, sota direcció d’Eric Rossell i amb un equip de gravació de casa, amb Jason Morillone com a director de fotografia.
Barbatus aborda aquesta manca d’humanitat que precisament el gènere humà ha practicat envers els altres éssers vius. No existeix, el barbatus, però encarna tots aquells animals que han desaparegut sota la crueltat o la desídia implacable de l’home. La cançó d’Ominira relata l’últim dia de l’existència de l’últim barbatus viu sobre la Terra. Un ésser fantàstic que han dissenyat Marcel Bofill i Nahoko Maeshima, creatius que han participat en el disseny i confecció de vestuari per al Cirque du Soleil.
És per il·lustrar la solitud i dramatisme d’aquest darrer dia d’existència que Ominira i tot l’equip de gravació es van decidir per l’escenari fosc i desolat del Pic Negre. “Tenia el paisatge interessant per a nosaltres, amb el bosc a sota i la roca fosca, que aportava la imatge de territori inhòspit”, explica el Rossell músic, que va posar en marxa aquest projecte amb el seu germà, realitzador. “És més un projecte nostre, paral·lel a Ominira”, encara que la banda el protagonitzi. Per tirar-ho endavant van comptar amb el suport de l’Sdadv, la societat d’autors andorrana.
Va ser un rodatge complicat, com correspon al territori on es va fer: accessible només en jeep i amb interrupcions de la feina obligades quan es girava mal temps.
Però la iniciativa val l’esforç. El que volen és fer èmfasi en la pèrdua de biodiversitat que viu el planeta, cada dia més accentuada. I que podria afectar una espècie tan pirinenca com el trencalòs: a Andorra només hi ha una parella, explica Rossell, amb molts problemes per reproduir-se. “No està en perill d’extinció però sí amenaçat”, matisa el músic i biòleg, qui recorda que és un animal “d’estètica preciosa”.
Primer disc
Ominira és una banda que s’està fent un forat al panorama underground barceloní. El van posar en marxa aquest trio que en la vida professional es dedica a la defensa de la natura: l’Alexis és llicenciat en Ciències Ambientals, amb màster en biodiversitat, que treballa com a educador a l’Aquàrium barceloní. En el vessant musical, aposten per un so que defineixen com a dub nature beats, on es deixen sentir els ritmes jamaicans, sense ser reggae, especifiquen. Un estil que després d’un temps sobre l’escenari van plasmar en un primer disc, Mama, que va sortir a l’abril. “Estem molt contents amb la repercussió mediàtica: fins i tot en van fer una resse-nya a Holanda, i hem fet directes al País Basc, Cadis o València”. A Andorra encara no.
A banda, la formació està iniciant un vessant de composició de bandes sonores de films: signa les de Yo la busco, estrenada al festival de Màlaga, i Ramén, que es presentarà a Sant Sebastià.