reportatge
El Viliella torna al balcó
Ella signa. Ell agafa el pinzell i completa la rúbrica. Ella li regala els pinzells. Tots junts brinden i posen per a la foto. Sam Bosque ha protagonitzat escenes similars en diferents parròquies, totes les que llueixen un dels seus murals. L’últim, Casa Viliella d’Encamp.
El Viliella torna al balcó
No volia l’artista que semblés “una postaleta”, per això es va constrènyer al blanc i negre per reproduir la casa, derruïda cap als setanta perquè ja no s’aguantava dempeus, que els encampadans més veterans guarden a la retina. Inclòs el padrí de casa Viliella, a qui els veïns solien veure recolzat al balcó fins al punt d’esdevenir una imatge emblemàtica del poble. Ell i la seva dona, un matrimoni sense fills, van ser-ne els darrers habitants. Als vuitanta, els nebots van aixecar l’actual bastiment. La façana lateral, la que dona sobre la placeta de Sant Miquel, justament on cada dissabte se celebra mercat, quedava com desangelada, explicava ahir el cònsol major, Jordi Torres. Per això van decidir que alguna cosa s’hi havia de fer: van signar un conveni amb els propietaris, inicialment per sis anys però amb opcions de tenir més futur, i ells van pintar l’edifici i van aportar 3.000 euros al mural, mentre que el comú va posar els 12.000 restants.
Vist el resultat, s’han sentit “sorpresos”, va reconèixer Torres, perquè ha superat les expectatives: “no prevèiem l’impacte que causa”; tant que alguna gent de la parròquia ja demana que es busquin altres emplaçaments per crear altres murals. Els faran cas? “Ho analitzarem, està clar”. Ho va dir fent cara que li vindria de gust, “encara que potser alguna imatge més moderna, que trenqui”. Ja es veurà.
En aquest cas, però, del que es tractava era de fer una mirada enrere i posar-se un xic nostàlgics, per això Bosque va optar pel mateix blanc i negre que el de la fotografia que li va servir de base per reproduir la façana, en l’edifici que actualment està a la porta d’entrada, com qui diu, del centre històric del poble. La imaginació de l’artista només hi va posar dos granets de sorra: la del padrí al balcó i la d’un anònim personatge caní que li fa companyia. Per la resta, els qui van córrer pel poble quan la casa era dempeus, alguns encara canalleta, poden situar quin pis utilitzaven d’habitatge, on eren les corts, quina l’era. Tot tan plenament realista que potser algú desitjarà picar a la porta per si pot entrar a fer-la petar una estona. Tot i que l’oncle Viliella tenia les seves coses.
Amb aquesta obra enllestida Bosque porta mitja dotzena de murals de grans dimensions distribuïdes per diferents parròquies: va començar amb el trompe l’oeil de la rambla Molines, per seguir per La Fira, a Doctor Nequi, els dos a Andorra la Vella, i va seguir amb l’inaugurat fa un parell de setmanes a la façana posterior de l’escaldenc hotel Roc Blanc, a banda de dos ja acabats a Canillo: un alpinista enfilant-se per una via ferrada i uns nens jugant, aquest instal·lat, òbviament, a la vora d’un parc infantil. Tanta feina per les alçades que l’artista últimament repeteix a tort i a dret que “ho trobaré a faltar, m’hauré de muntar una bastida a l’estudi”.
Encara que potser només serà l’hivern el que l’obligui a estar-se arran de terra perquè, confessa, alguna que altra proposta ja s’està escoltant. Així que el títol de crèdit final ha de resar continuarà.
El Viliella torna al balcó