reportatge
3, 2, 1... ballar a Madagascar
Rosa Maria Herrador va demostrar amb ‘Heliceo’ que un espectacle de factura andorrana, o quasi, i d’una disciplina tirant a minoritària com és la dansa contemporània podia trencar fronteres. Ha tornat a fer-ho, ballant al Festival 3, 2, 1, celebrat a Madagascar.
3, 2, 1... ballar a Madagascar
Una coreografia per parlar sobre les relacions humanes, sobre la necessitat d’entendre’s, una dansa creada in situ i pensant en el públic al qual anava adreçada. Aquestes –i la d’aprofitar tot l’espai on ballarien– van ser les pautes amb què la ballarina escaldenca i Annika Havlicek, completant el tàndem artístic, van crear la coreografia presentada en un improvisat escenari de la Universitat d’Antatanarivo, una de les seus del festival, on van ser pràcticament les úniques convidades europees i on es van poder presentar gràcies a una de les subvencions del ministeri de Cultura (1.237,87 euros) per a la promoció dels artistes a l’exterior.
No és la primera vegada que Herrador balla en un país africà: ja hi havia estat, en un altre festival internacional, a Maputo, la capital de Moçambic, ara fa un any. Precisament va ser aquí on va fer els contactes que la portarien a Madagascar. “Vam coincidir gent que vam sentir una energia forta plegats, afinitat artística, així que vam intercanviar adreces”, explica.
La connexió es va forjar en la invitació per participar en aquest festival de dansa al carrer que a la ballarina andorrana li provocava bastant d’interès: “No és el mateix impacte veure dansa sobre un escenari que davant teu, al mig del carrer.” Volien, i van aconseguir, implicar els espectadors. “Potser no estan acostumats a la dansa contemporània, encara que el ball, el ritme, els acompanya des de ben petits, en un país on les famílies canten plegades, on es balla a les cerimònies funeràries”, argumenta.
Crear l’espectacle un cop arribades allà, ella i la col·lega alemanya –amb qui havia coincidit a la companyia del moçambiquès Horacio Macuacua–, va ser “una bogeria”. A penes van tenir una setmana de temps, treballant matí i tarda i fent la tasca creativa compatible amb altres activitats del festival. “Però volíem que l’espectacle fes un efecte diferent que si fos simplement importat des d’Europa”, puntualitza. Que es traslladés la influència que, “segurament sí, de manera inconscient”, van rebre del lloc.
Herrador assegura que ha estat “una experiència única”, una nova demostració que “a la dansa no hi ha fronteres”.
I parlant de fronteres, unes quantes són les que ha saltat el poètic Heliceo, concierto para seis ventiladores y un piloto solo, l’espectacle que va crear amb Ester Nadal com a directora d’escena i La máquina de hacer pájaros. Va fer una gira que els va portar a Buenos Aires i Montevideo. “I continuem girant, Heliceo no està ni molt menys acabat”, assegura Herrador. De moment, té unes quantes cites programades en escenaris andalusos. “Veiem que està agradant moltíssim i ens programen, amb el que costa entrar als circuits, que no solen apostar per companyies noves sinó que estiren del que ja coneixen”.