Reportatge
Trinxat i heavy als USA
Saben aquell que diu que Canadà és un lloc segur i Mèxic D. F. està ple de perills? Doncs als Persefone els sona, això, a acudit. Molt lluny de l’experiència per terres americanes, un recorregut de sud a nord que els impulsa a la primera divisió de la música metal.
Trinxat i heavy als USA
De la capital mexicana a Québec, Mont-real i Ottawa, passant per Los Angeles, Chicago, Boston, Buffalo, Nova York i Atlanta, Persefone ha viatjat per sales de concert i algun festival enarborant el nom d’Andorra. Sabien ja de partida, per les xarxes, que per allà tenen fans. I quan se’ls troben després del concert, a l’estona que els americans diuen meet and greet, els expliquen que la seva música els va despertar l’interès per saber què és Andorra. Amb tot luxe de detalls: un dels seguidors, cuiner, es va animar a buscar la recepta i cuinar-se un trinxat.
Recórrer d’aquesta manera Amèrica del Nord els suposa haver completat la desena gira internacional, que se suma a les sis fetes per Europa i tres d’asiàtiques, a banda d’incursions puntuals en els països veïns. I les cites encara per venir. Algunes de ben curioses: tocaran al 700.000 Tons of Metal, un festival que se celebra a bord d’un creuer per les Bahames. Vaja: quatre dies d’estar panxa en l’aire a canvi de dues actuacions.
Però es diria que s’ho han gua-nyat, amb l’anar i venir amunt i avall de l’agost, carregant els 250 quilos de material. I no sols això, que sembla que fer de músic requereix més força muscular de la pensada: a Mont-real van haver d’aixecar i moure a mà uns quants cotxes que bloquejaven la seva furgoneta. Tot el que volien era tornar a l’hotel després del concert, però allò era zona d’oci nocturn i ja se sap que la gent no sempre és raonable: la discussió amb l’últim conductor va acabar amb aquest detingut quan va arribar la policia muntada, “en bici, però muntada”, riu Miguel Espinosa, el teclista de la banda.
A Ottawa van haver d’empassar saliva en veure’s envoltats de gent massa passada de voltes amb substàncies que no es venen al super. I a Mont-real el road manager havia contractat hotel clarament sense fer ni una ullada al Tripadvisor: escarbats, matalassos ensangonats i coixins pudents. Vaja, les circumstàncies del músic en gira i del viatger en ruta.
En comparació amb els ensurts canadencs, solcar els Estats Units va ser com lliscar per una bassa d’oli. Començant per les duanes: en el retorn des de Canadà fins i tot van ensopegar amb un funcionari metalero que es planyia de no poder assistir al Prog Power USA, el festival on van tancar la gira, a Atlanta. Li van regalar una samarreta.
Un escenari mític
A Los Angeles van pujar a l’escenari del Whisky a Go-go, sala mítica per on han passat The Doors, The Police o Aerosmith. I on no accedeix qualsevol, puntualitza Espinosa, amb un punt d’orgull. Enrere queden els temps de “tocar per cacauets” i la banda es pot permetre dir que no quan cal.
En aquests deu concerts van fer plens pràcticament a totes les sales. Cert, admet el teclista, “que davant una Shakira que ompli un camp de futbol amb 80.000 persones preferiríem no parlar de números”, però omplir aquests espais –de 200 a 400 espectadors, o el miler molt llarg d’Atlanta– en el seu reducte molt especialitzat i tan lluny de casa comença “a posar-nos en la primera divisió” del rock més potent. A Boston van tenir un públic petit però molt selecte: alumnes del Berklee College of Music. “Van venir a veure si érem capaços de fer en directe el que prometíem.” I la puntuació? “Vam parlar amb ells en acabar i jo diria que bé, que vam demostrar que tenim un nivell, que no som un grup d’estudi.”
Tanta satisfacció, però, es va veure marcada per una ombra projectada sobre tota la gira: l’absència de Toni Mestre, per raons personals i en l’últim minut. La part del baixista, doncs, la van haver de suplir amb una pista gravada.