Art
Almodovarià versus críptic
ArtalRoc exhibeix les obres candidates a la Biennal
La superficialitat, la banalitat, plana per damunt de l’obra de Philippe Shangti. I a través d’ella, de la imatge kischt, almodovariana, vol dotar de profunditat el seu discurs, centrat en la imatge apocalíptica d’un futur que arrasarà el gènere humà. Future is Now, adverteix. Martín Blanco es desplega, però de la manera que li és pròpia: aquell que el conegui reconeixerà aquesta introspecció, l’hàbit d’examinar-se i examinar-ho tot exhaustivament. En aquest cas, la manera com els individus de la societat actual –no tots, però sí una majoria creixent– s’han fet fet depenents de les xarxes socials. Que no els ajuden a comunicar-se, recorda, sinó que els aïllen, els fan caure en la psicosi d’anar a la recerca del beneplàcit dels altres. Això ve a dir Autoestima 2.0.
Aquests són els plantejaments de les dues propostes que fins al proper dia 14 ocupen la sala ArtalRoc. Dos discursos amb certs paral·lelismes, to de crítica social i mirada contemporània, els quals, amb tot, no vindria malament carregar de més densitat un cop el projecte hagi estat definit i l’artista el treballi posant tota la carn a la graella. Perquè ara per ara tenen un aire de ja vist, ja escoltat.
De moment, són els dos preseleccionats per ocupar el pavelló andorrà a la Biennal d’Art de Venècia que se celebrarà l’estiu vinent. Només un d’ells viatjarà fins al Palazzo Ca’Capello Memmo. L’encarregada de prendre la decisió serà la comissària, Eva Martínez Zoe. Està anunciada per a dijous vinent.
Blanco assegurava estar en calma, ara que alea jacta est. També Shangti, encara que a la solapa de la jaqueta portava una inscripció que advertia quelcom així com “semblo tranquil però al meu cap ja t’he assessinat tres cops”. La portaria per la premsa o per la comissària? Per al tolosà, resident a Andorra des de fa dos anys i mig, aquesta exposició és ja un pas al país, on té l’oportunitat de mostrar el seu treball per primer cop.
difícil elecció
La ministra de Cultura, Olga Gelabert, desitjava a la comissària “tota la sort en l’elecció, perquè no ho tindrà fàcil”, unes paraules a l’acte d’inauguració de la mostra en què també va assegurar que “serà un veritable orgull per al país mostrar Andorra al món a través de l’obra triada”, sigui quina sigui.
Un arbre que levita, per advertir que els boscos desapareixen i aviat seran objectes de museu; una deesa de l’oxigen, perquè també l’aire que respirem serà –és ja: hi ha una empresa que el comercialitza– un objecte de consum sinó un luxe; gastadors compulsius o una figura femenina que, nua, vol tornar a entrar al paradís perdut. Són alguns dels elements de la instal·lació sortida dels tallers de Shangti. Amb materials sostenibles, per ser coherent i tècniques diverses, de la pintura a l’escultura. Per arreu, la paraula fuck, “que els americans utilitzen d’una manera positiva i és aquest sentit el que jo li dono, un missatge positiu”.
“Aquest projecte artístic, on hi ha obres diferents, és una barreja de realitat i ficció, amb part espiritual”, s’explica Shangti.
Blanco manté al centre de la proposta el dibuix hiperrealista que li és propi, però l’ha expandit al vídeo, amb què ja havia experimentat anteriorment. Una instal·lació d’imatge coherent, d’auster blanc i negre que la dota de dramatisme estètic. Amb cripticisme en la simbologia utilitzada, com el codi binari, que ens domina i no sabem llegir. “La idea era mostrar com interactuem entre nosaltres a través de la tecnologia i cada cop el discurs es buida més.”
Almodovarià versus críptic