Rodrigo Sorogoyen
“Cifuentes va dir que la pel·lícula estava molt aconseguida”
El realitzador ha ficat el dit al vesper de la corrupció per intentar entendre com funcionen els engranatges de la podridura. el rodatge inclou escenes al principat
Rodrigo Sorogoyen (Madrid, 1981) ha mirat allà cap on la ficció sol girar la vista: El reino és una pel·lícula sobre la corrupció política. Amb algunes escenes rodades a Andorra, a l’hotel Panorama, i a la plaça de la Rotonda.
Primer cop a Andorra?
Sí, la veritat és que sí, i ho recordo amb afecte perquè va ser l’últim dia de rodatge. La pel·lícula necessitava que certes escenes fossin a Andorra i cap allà. Un cop a localitzar, una segona, i a la tercera ja amb l’equip per rodar. I per al pla de rodatge va ser l’últim dia, així que va ser maco perquè tots ens acomiadàvem, ja no hi havia tensió que tot sortís bé perquè ja tot sortia bé.
Un lloc per tornar a rodar?
Bé, jo soc esclau de les necessitats dels guions, així que ni em nego ni prometo. Estaria encantat, però rodar t’exigeix estar a molts llocs. Depèn de la història.
El film és fruit d’esmorzar cada dia un nou cas de corrupció?
Sí, totalment, és clar. És una indignació que comparteixen moltíssims ciutadans, espero que la majoria. Casos de corrupció, impunitat i presa de pèl.
Des de fora tenen la percepció que es parla de corrupció i apareix Andorra?
Doncs clar. I les Illes Caiman. Allà on hi ha possibilitat de ficar els diners en un banc, ja saps.
Acaba de fer una pel·lícula com aquesta i com es queda? A gust?
Sí, suposo que sí. Has posat un granet de sorra, encara que no significa que has fet tot el que havies de fer. Home, una pel·lícula no ajuda a res, no té per què, encara que tant de bo. Com a ciutadà altres coses són importants. Però tot aporta.
Potser ajuda a entendre els engranatges de la podridura?
És clar. La nostra manera d’entendre-ho és fer pel·lícules. Però no intentem explicar-ho perquè no sabem. Quan algú explica una història no vol –i si ho volgués s’equivocaria– ser un erudit, sols volem intentar entendre el mateix que tothom: com la vida ens porta a certs llocs.
Alguna sorpresa en el procés?
No ben bé, perquè més o menys són coses no difícils d’imaginar ni de creure, però sí una obvietat: que no som diferents, som del mateix país, planeta. L’error seria creure que no tenim res a veure amb ells.
Hi ha una escena reveladora: algú que es fica a la butxaca el canvi de més que li dona un cambrer. La corrupció comença per un mateix?
No ho voldria dir amb una frase sentenciosa, no és una seguretat, però invita a fer aquesta reflexió i que cadascú en tregui les seves conclusions.
Diu un crític que la política és un dels tabús de la ficció espanyola, per què?
No ho sé. Podem especular. Suposo que perquè no hi ha un debat democràtic, interessant, la política es mira des d’una perspectiva de bàndols, fanàtica.
Va tenir assessors experts en la matèria, com Cristina Cifuentes. Què li va semblar?
Sí, assessors d’alto copete. Doncs li va agradar, sí, la veritat. Diu que molt aconseguida.
Saben de què parlen.
És clar.
I alguna reacció venjativa?
No, no, no. Algun col·lega, però ningú a qui hagi molestat el retrat polític.
El més difícil d’aconseguir?
No ser maniqueu, sinó el més realistes. No tractar aquesta gent com malvats de pel·lícula sinó com a éssers humans amb les seves llums i ombres.
Aficionat com és a ficar el dit als vespers –‘Stockholm’ també–, és que és imprudent?
Sí, encara que tots tenim por d’alguna cosa. Però m’agrada forçar la màquina.