Reportatge
Impressions d'un país imaginari
“Andorra es para los más de los españoles un país imaginario, cuya existencia real apenas si se atreve uno a afirmar.” Això deia a principis del segle passat l’intel·lectual i polític socialista Fernando de los Ríos, en una sèrie d’articles ara rescatada per Enric Dilmé.
Impressions d'un país imaginari
Dilmé dedica la més recent entrega d’un bloc que dedica a recuperar fragments de la història, no sols arquitectònica del país, a través de les consideracions que De los Ríos Urruti (Ronda, 1879-Nueva York 1949) va fer sobre el país en quatre articles publicats al diari El Sol, de Madrid, d’agost a octubre del 1918. El va posar sobre la pista, explica, Josep Maria Vila, soci andorrà de l’enginyer Leonardo Fernández Troyano, nebot del polític socialista.
Els articles, explica Dilmé, van aparèixer primer a la secció Derecho y Legislación, a la contraportada del rotatiu. El 1920 l’autor els recopilaria, amb alguns retocs, al llibre Vida e Instituciones del pueblo de Andorra. Una supervivencia señorial. No està clar en quin moment De los Ríos va visitar les valls, puntualitza l’arquitecte autor del bloc, que va buscar sense èxit notícies sobre aquesta estada.
El que sí va trobar van ser els articles –són accessibles, a la web de l’hemeroteca de la Biblioteca Nacional d’Espanya– i fins i tot el llibre –de fet, es pot adquirir per internet, explica–, uns textos on “ens deixa bastant bé”. Amb alguna petita crítica però amb una visió molt afinada i una reflexió profunda.
“Así como no puede decirse que hay misera, tampoco puede afirmarse que haya incultura, no es que, a semejanza de los países del Norte de Europa, sea inminentemente culto, pero el ambiente social es de tonalidad muy superior a la que entre nosotros es usual”, apunta l’intel·lectual en la primera entrega dels quatre articles, El ambiente social de Andorra. I sembla traslluir que s’ha documentat prèviament: “Es el andorrano amable, atento, y aun cuando un viajero inglés ha dedicado un capítulo de su libro sobre Andorra a comentar su carácter reservado y su silencio pertinaz, yo estimo que esto debió tener por causa una sugestión literaria del turista y una circunstancia individual: la de no poder hablar él con los del país”.
De los Ríos Urruti fa una apreciació que mostra com de poc canvien les coses en el temps: “Los precios del arrendamiento son muy elevados” i ofereix dades demogràfiques: dels 4.309 habitants, 224 són espa-nyols i només n’hi ha dos de nacionalitat francesa.
Al segon dels articles, centrat en aspectes històrics, comenta els canvis de la reforma del 1866, que considera inspirada en el moviment democràtic espanyol i “llevada a cabo por gente irreflexiva”, on “por una contradicción no extraña, los reformadores, en vez de expurgar de vicios la organización tradicional, introdujeron una que daba derechos, sí, a muchos que carecían políticamente de ellos, pero quitaba atribuciones a todos los ciudadanos”.
Al tercer article, que se centra en l’organització política, inclou una descripció de Casa de la Vall, situada “al borde de unas peñas agrias que forman el arranque brusco de una pendiente que se entrega al Valira en el hondo del valle, teniendo del otro lado unas laderas elevadísimas y muy bellas, cubiertas de un bosque espléndido, de lozano verdor”. En aquest paratge, diu l’escriptor en un passatge apreciat per l’arquitecte, “se alza, con aires de fortaleza, la Casa de Els Valls”, amb un interior que “es como una gran posada, con cocinas, cuadras y en un piso alto un gran comedor”.
Acaba la sèrie –amb un article publicat el dia del Pilar de fa tot just un segle– amb una descripció de les atribucions del Consell i el funcionament del poder judicial. Amb consideracions sobre el sempre espinós tema de les concessions i el paper que hi tenien els coprínceps: “El documento dado por los señores en 1881 negando a los Valles el derecho de hacer concesiones administrativas, es un atropello, cuando más seguro se halla de su impunidad, es un abuso injustificable”.