Reportatge
Retinguts a la frontera
Quan el 16 de novembre del 1955 el síndic Francesc Cairat torna, acompanyat del conseller Julià Reig i altres membres de la delegació andorrana desplaçada a l’enterrament de l’esposa del president francès, René Coty, són retinguts a la frontera del Pas.
Retinguts a la frontera
És un dels diferents episodis que s’emmarquen en la tensió existent entre França i els andorrans i que es va allargar durant dècades del segle passat amb Ràdio Andorra i Sud Ràdio a l’epicentre i la sobirania com a raó profunda, hipocèntrica, de tot plegat. Un relat que aborden la historiadora Maria Jesús Lluelles i el periodista Albert Roig a Les ràdios andorranes. Una qüestió de sobirania, llibre i documental, que formen part d’un extens projecte de l’Arxiu d’Etnografia, coordinat per Isabel de la Parte.
L’episodi, que queda relatat a les pàgines del llibre i és àmpliament comentat en el documental, té lloc el 16 de novembre del 1955, quan Cairat, el subsíndic i el conseller Reig són retinguts a la frontera del Pas amb l’argument que els passaports, excepte el de Reig, no dis- posaven del visat expedit per la vegueria francesa, una exigència imposada feia poc per a tots els andorrans que volguessin accedir al seu territori. El grup d’autoritats andorranes va haver d’esperar-se durant dues hores fins que els van deixar passar, “si bé se’ls retenen els passaports, fins i tot el de Reig, que reuneix els requisits”, explica el treball de Lluelles.
Els fets són interpretats com un atac a la sobirania nacional, i així ho va viure tota una generació. Gent com Francesc Cerqueda i Òscar Ribas, que ho recorden i comenten a l’audiovisual. “És l’exponent d’un moment de forta tensió que va patir tota aquella generació. Va generar una gran polèmica”, apunta Roig, que es congratula de la llibertat i franquesa amb què s’han expressat els entrevistats. “Cosa que fa deu anys potser no haurien fet”, puntualitza, així que, admet, “m’ha sorprès la certa desinhibició amb què s’han enfrontat” al tema davant les càmeres. No a aquells fets concrets, sinó a tot el context en què es van produir, perquè, recorda, el conflicte al voltant de les ràdios “té moltes anàlisis possibles, però el nus gordià és la sobirania del país i el conflicte que crea en la representació internacional d’Andorra, perquè hi ha una guerra soterrada” en aquesta qüestió, amb els coprínceps entre si i entre ells i el Consell.
El de les autoritats deturades al pas fronterer és un episodi que il·lustra gràficament quina era la situació de les relacions entre França i Andorra des de principis dels anys cinquanta, quan el país veí dona suport a la implantació de la futura Sud Ràdio contra la voluntat del Consell. L’Estat francès actua restringint els permisos de residència temporals als pastors dels ramats transhumants, recorda Lluelles. Més endavant, el veguer es queixa pel cobrament de taxes d’entrada a les mercaderies franceses i temps després decideix posar traves a l’entrada de turistes gals a les valls. I per als andorrans serà obligatori obtenir el seu vistiplau quan vulguin traspassar la frontera. Per fer el trànsit en qualsevol dels sentits s’havia d’obtenir un visat que suposava desembutxacar 1.000 francs.
El veguer acusava el Consell “d’adoptar mesures il·legals contra els interessos francesos, en general, i contra les ràdios, en especial”. I des d’Andorra els impediments al moviment de les persones “s’interpreten com un instrument de coerció per aconseguir implantar una ràdio sota control francès” a Andorra.
Les mesures acaben perjudicant greument l’economia, recull Lluelles. Inicialment, afecten sobretot en el comerç del Pas de la Casa, aleshores en un moment d’expansió. Però és que al final d’aquells tres anys de dura confrontació la població andorrana haurà caigut un tretze per cent, calcula la historiadora: de 6.310 persones el 1951, passa a 5.503 el 1954. Aquell any el Consell es va veure obligat a claudicar. Amb el lenitiu, si més no, que l’acabat d’elegir president Coty es va presentar més moderat envers Andorra.