equipaments
Espai de reflexió sobre la identitat i el patrimoni a Cal Pal
Cal Pal de la Cortinada es converteix en un espai de reflexió sobre la identitat i el patrimoni
Cal Pal de la Cortinada, bastiment que es remunta a l’edat mitjana, està documentada com una de les edificacions civils més antigues de les que segueixen dempeus al país. “Una vella casa andorrana, aturada en el temps”, segons Xavier Llovera (al gener es reincorporarà com a cap de servei de Patrimoni Immoble i arqueologia) que el 1955 va ser comprada per Serafí Reig Ribó. Els hereus, Maria Reig i Carles Ensenyat, la van restaurar a la dècada dels noranta (feina dirigida per l’arquitecte Antoni Molné) i ara l’han volgut dotar d’un ús social i cultural. Així, com a nou equipament, va obrir ahir les portes, convertit en un espai de reflexió sobre el paisatge i amb una primera exposició dedicada a la pedra seca, “l’arquitectura mínima”, tal com la definia l’artista que la protagonitza, el català Jordi Fulla. Primera pedra, que així es diu la mostra, organitzada en col·laboració amb la Fundació Vila Casas, romandrà a Cal Pal durant dos anys. Però de moment l’equipament només es podrà visitar amb cites concertades o itineraris organitzats per exemple en col·laboració amb el comú.
La família Reig centra aquest espai en una tècnica que està vivint un moment d’eclosió, va recordar Llovera: precisament hi ha una candidatura presentada per diversos països –entre els quals no està Andorra, però sí un andorrà, Joan Reguant, coordinant el dossier– perquè la Unesco la inclogui a la llista del patrimoni mundial. “I les possibilitats que surti escollida són molt altes”.
La casa no serà un simple espai d’exposicions, va recalcar la propietària, sinó que està destinada a convertir-se en lloc “on vehicular projectes, fer convenis i formar la gent amb les tècniques adequades” per protegir i conservar aquest patrimoni vernacular. També un lloc on “poguem explicar als nens que una cabana de pastor no és només una cabana de pastor sinó molt més”.
De fet, les tècniques són tan antigues, va puntualitzar Llovera, que estan documentades des del neolític, és a dir, ara fa 5.000 anys, i fins al passat segle XX es van seguir utilitzant, en “una llarga tradició d’arquitectura bàsica, útil i altament eficient, ecològica i sostenible”. Una tradició, també, “que representa hores i hores de treball de moltes generacions d’andorrans organitzant el territori”, hi va afegir Llovera .
Pel que fa a l’exposició de Fulla, l’artista ja treballava el tema quan va entrar en contacte amb la propietària. A partir d’aquí es van gestar les obres que aquí es presenten, totes elles centrades en l’arquitectura en pedra seca existent a Andorra, un treball al que ha dedicat dos anys. Les peces estan realitzades en pintura acrílica sobre tela o fusta amb aerògraf, cosa que les fa millor discernibles des d’una distància. “M’agrada que no hi quedi el traç de la ma sobre l’obra sinó del cervell”.