Reportatge
La ramaderia al seu laberint
Quaranta-set ramaders, quaranta-set vides de muntanya han estat escrutades amb atenció per la càmera –sempre discreta– de Natàlia Montané. Les imatges formen part d’una exposició que, estrenada en el marc de la Fira, farà un recorregut per les parròquies.
La ramaderia al seu laberint
A la fotògrafa, més avesada fins ara a resseguir els esdcveniments informatius del país o a retratar el glamur dels músics, feia temps que li cridava poderosament l’atenció una persona amb qui es creuava sovint: era la Rosa Vidal, la vaquera de la Massana. La veia quan cobria la Fira del bestiar o la benedicció dels ramats a Setúria. Una presència que no la deixava mai indiferent, que la intrigava. N’admirava la fortalesa, veure-la allà plantada com una més entre tants homes; s’admirava amb la manera com s’ensenyorejava sobre les vaques, com els animals l’obeïen i semblaven mostrar-li afecte. I es va dir: “A aquesta dona l’he de conéixer i l’he de retratar.”
Aquesta és la gènesi de Vides de muntanya. Ramaderia d’alçada, una idea que es va convertir en exposició fotogràfica un cop la va exposar a Landri Riba, director del departament d’Agricultura i que en va veure el potencial que tenia per donar visibilitat a una activitat sovint desconeguda. La iniciativa, a banda, entronca amb la feina documental que duu a terme des de l’Arxiu d’Etnografia Isabel de la Parte, amb el qual es va decidir que compartís nom. El recorregut fotogràfic signat per Montané té també un vessant documental, però és, per damunt de tot, un treball d’autor, una recerca de l’essència de l’activitat ramadera a través de les persones que s’hi dediquen. La mostra, estrenada en el marc de la Fira d’Andorra la Vella, farà previsiblement una itinerància d’un any per les diferents parròquies.
El pal de paller
La vaquera massanenca és, per així dir-ho, el pal de paller de l’exposició. Amb ella Montané va establir el mètode de treball, un seguiment discret i silenciós, en què va deixar que s’establís la confiança amb la retratada sense espantar-la amb la càmera des del primer moment. Van dinar plegades, van xerrar i es van fer amigues. La retratista la va seguir en moments puntuals durant un parell d’anys, fins a fer-se pròpies les seves rutines. Va anar amb la Rosa a la cort. Es va deixar sorprendre per l’aspra llengua dels vedells. Va trepitjar més d’una bonyiga –“pensava, no t’amoïnis, que dona bona sort”–. I es va meravellar amb el tracte maternal que la vaquera dispensa als animals i amb la manera com aquests li responen: el centenar llarg de caps de boví massanencs que pastureja als estius. “I es coneix no sols el nom de cada vaca, també el seu caràcter”, relata encara sorpresa la fotoperiodista.
A partir d’aquesta primera experiència, i amb el projecte en creixement gràcies a l’interès i suport del departament d’Agricultura, Montané va iniciar vuit mesos de feina intensa recorrent les 46 explotacions que havien de completar l’exposició. “M’interessava veure com treballava cadascú, perquè cadascú era un cas únic. Volia entrar en les seves vides amb la càmera però sempre des del respecte, mirant de fer-me invisible i que alhora se sentissin bé”, explica l’autora.
El resultat, unes imatges sobretot introspectives d’uns ramaders que miren cap endins preguntant-se sobretot quin serà el futur d’aquesta activitat que, en la major part dels casos, practiquen els seus des de fa generacions. Una activitat que en l’Andorra d’avui comparteix espai físic i mental –sovint de manera sorprenent per als ulls forans– amb els sectors més moderns, com a Soldeu, on les antigues corts conviuen al bell mig del poble amb l’hoteleria de luxe.
La ramaderia al seu laberint