reportatge
Relat d'un paisatge amb ànima
“El Roc del Quer és una meravella, és màgia”, s’exclama Raimon Díaz Mariño. L’entusiasme per la natura, la geologia, el paisatge del lloc, va projectar el mirador. I entusiasmat amb l’experiència viscuda, la va plasmar en un llibre que la lleidatana Pagès ha editat.
Relat d'un paisatge amb ànima
El mirador del Roc del Quer. Sobrepassar els límits. Desafiar la gravetat acaba de veure la llum i Díaz Mariño diu que s’hi ha de dedicar com si fos un fill més, el tercer, després dels dos que ha criat a Andorra, on viu des de fa quasi un quart de segle. El volum narra tot el procés de projecció del mirador canillenc, des de les primeres idees fins a la construcció. Des que es va entrevistar amb el mossèn de la parròquia, Ramon Rossell, perquè li expliqués la significació, també espiritual, del paratge. “La muntanya blanca, que mostra la seva essència a un Canillo que neix als seus peus.” I entès i interioritzat aquest concepte, diu l’enginyer i escriptor, tot va començar a fluir. “És un lloc emblemàtic, un roc sorgit de la col·lisió geològica que es va produir fa vuitanta milions d’anys, amb aquell esquinçament.”
Per a l’autor, entrar en contacte amb aquest paisatge i intervenir sobre ell va ser “una experiència vital”. O una sèrie d’experiències, més aviat, que cada setmana relatava a la seva professora de creació literària, Elena Aranda, qui va acabar proposant-li que de l’exposició oral passés als fets i ho posés negre sobre blanc. Dit i fet, i el treball es va fer amb el premi Sant Miquel d’Engolasters d’assaig literari de la passada edició de la Nit Literària. El pas següent va ser la recent publicació del llibre.
“El llibre neix a partir d’una realitat, de quelcom que has viscut com interessant i que vols compartir.” I que sigui un tècnic qui es posi a la tasca, argumenta, no té res d’estrany més enllà dels prejudicis a l’ús: “Tots tenim capacitats a les quals no donem importància; a mi l’enginyeria m’agrada molt, però també escriure, així que en aquest cas he ajuntat les dues vocacions.”
El relat se centra sobretot “en les emocions, les sensacions, l’obra parla de les passions”. El que pretén, proposa, és “aconseguir que el Roc del Quer faci vibrar el lector, vull que la gent senti el vertigen” perquè per a Díaz Mariño el Roc del Quer és “un camí de vida i així ho explico al llibre”. Les seves pàgines recuperen fins a cert punt l’explicació tècnica, però sobretot “toquen la part humana, la de la gent treballant a les obres, aguantant el fred i les condicions dures, amb una dedicació exemplar i humilitat”. Explica també com es va concebre l’escultura que remata tot el conjunt, feta als tallers lleidatans de Miguel Ángel González, artista a qui l’enginyer va voler fer l’encàrrec perquè ja coneixia la seva obra precedent i “és molt passional, m’agrada com dona vida al material, un material pla i dur que sap convertir en aquestes peces monumentals i plenes de força” és, diu, “un anatomista i un poeta a banda d’escultor”.
Aquest és el tercer llibre de Díaz Mariño, després d’Andorra 2020 i el poemari Paisajes del alma. Per a més endavant, anuncia, una novel·la. Però tot al seu temps.