reportatge
La frontera contra els francs
Els orígens del bisbat d’Urgell són foscos a la força: a penes es conserva documentació escrita, més enllà d’un esment al bisbe Just que fa Isidor de Sevilla durant el II Concili de Toledo, el 531. Un fil del qual ha estirat l’historiador alturgellenc Carles Gascón.
La frontera contra els francs
ntre francs i visigots: els orígens del bisbat d’Urgell serà la conferència que obri, demà, el primer cicle Cinc hores amb la història d’Andorra, engegat des del Centre d’Estudis Històrics i Polítics (CEHiP), i que impartirà Gascón al Centre de Formació d’Adults d’Aixovall a partir de les set de la tarda. I a les guerres entre francs i visigots, en les quals els primers van empènyer els segons cada cop més al sud, situa Gascón la creació del bisbat. Una recerca –recollida ja a l’últim número de la revista Urgellia– que ha cregut necessària per “sortir al pas d’hipòtesis poc fonamentades que en situen els orígens a Guissona, a través d’un procés de falsificació documental”. A l’exposició de l’alturgellenc, els orígens del bisbat són clarament pirinencs. Una proposta que veu ratificada amb les recents excavacions als fonaments de la catedral de Santa Maria, que haurien revelat restes del temple primitiu al mateix emplaçament.
El bisbat es va crear en una àrea allunyada dels principals centres de poder de la Catalunya romana i tardoromana, però en absolut per casualitat, sinó en el context del conflicte que vivien al segle VI francs i visigots, on aquests últims, més romanitzats i amb un centre de poder polític situat a Tolosa –de fet, puntualitza Gascón, es parlava del regne de Tolosa–, van ser empesos cap al sud pels francs, fins fer-los retirar a la Península. En aquesta retirada van consolidar un regne que s’estenia cap a Barcelona i Narbona i que després va tenir epicentre a Toledo.
Amb els Pirineus com a frontera natural per aturar les envestides dels bàrbars del nord, la creació del bisbat d’Urgell, amb el bisbe Just com a home fort, era una aposta política, militar i evangelitzadora, proposa Gascón. Un bisbe que, indica l’historiador, procedia probablement d’una família senatorial molt potent, de la qual no es coneixen clarament els orígens però probablement se situessin a l’entorn de Barcino o Egara (que coincideix amb l’actual Terrassa). Sí està documentat que no va ser l’únic bisbe de la família, també ho van ser els altres tres germans: Elpidi d’Egara, Nebride d’Osca i Justinià a València. A Just, els visigots el destinarien a aquesta seu pirinenca de nova creació pels volts del 531. Aleshores, recorda Gascón, l’Església era una veritable estructura de poder polític i militar, amb els bisbats lligats directament a la governació i defensa del territori. I en aquesta línia defensiva pirinenca entrava en joc una peça andorrana: la fortificació de Sant Vicenç d’Enclar.
Les clausures
El conegut com a castell d’Enclar –que probablement al moment ni es deia així, puntualitza l’historiador– formaria part d’una tipologia molt clara, les clausures pirinenques, un tipus d’estructures defensives guardades per una guarnició bàrbara. D’aquest tipus d’estructures ja van parlar Cristina Yáñez i Xavier Llovera, però tot i la hipòtesi que hi devia haver-ne més, el cert és que l’única de què es conserven restes és l’andorrana. També hi ha algun indici de l’aixecada a Llívia, “però és una hipòtesi no demostrada”.
La missió d’aquestes petites fortificacions era la guaita i control dels vials. En el cas d’Enclar havien de controlar el fons de la vall del Valira i l’accés cap a la vall del Segre, on confluïa un nus important de comunicacions, cap a Lleida i cap a tota la Catalunya central, a través del Cadí. Les valls d’Andorra, apunta Gascón, estaven força abocades a la defensa, amb els francs establerts a la vall de l’Arieja.
La creació del bisbat, hi afegeix Gascón, donava peu també a una tasca evangelitzadora en zones on, com a les valls, el cristianisme encara no era la doctrina més assentada, encara que les creences del moment no són ben conegudes.