Reportatge
Vint anys de teràpia
“Si la gent anés més al teatre caldrien menys psicòlegs.” Ramon Sasplugas s’ha fet seves aquestes paraules i fa més de deu anys que fa aquesta teràpia de pujar a l’escenari amb la laurediana La Companyia És Grata, que ara celebra el vintè aniversari.
Vint anys de teràpia
Per celebrar una data tan rodona, la companyia ha volgut reincorporar els fundadors en un espectacle, Salsa Mornay, que s’estrenarà el dia 29 –òbviament, al Claror lauredià–, amb segona funció l’endemà, en el marc de la Temporada de Teatre de Sant Julià i Andorra la Vella. Així que als actuals components –Sasplugas, Rosa Porqueres, Edu Balar i Isa Rivero– s’hi sumaran novament Mireia Codina, Jordi Gonzàlez de Alaiza o Elisenda Palomares, així com Olga Areny, que farà tasques d’ajudant d’escenografia, al costat de Juanma Casero, que pren les regnes de la direcció en una comèdia negra que comença “amb l’assassinat d’un home alt, ros i bo”, que és com es titula l’obra original, de Keith Luger i Gil Albors.
“És gent que fa molts anys que treballa junta i això aporta un valor afegit molt alt”, apunta Casero. Especialment quan es tracta de fer comèdia: “El gag, l’acudit, necessiten de molta complicitat.” I els de la companyia laurediana coneixen molt bé les arts del vodevil. “És cert que ens queda per fer un drama, drama, dels de debò”, reconeix Sasplugas, però “tampoc és que sigui un repte pendent”. De moment, en aquesta mena de segona etapa oberta amb la renovació de l’equip, la línia no canviarà significativament, adverteix.
La companyia va néixer, recorda Rivero, com a conseqüència lògica dels tallers de teatre en què aquell grup d’aficionats van participar. I del seu pas, noblesa obliga, pels Pastorets lauredians. “Ens vam dir per què no i ens vam posar mans a l’obra, uns tràmits fàcils perquè vam tenir l’ajut de Teresa Areny, que aleshores era directora del centre cultural”. Així van engegar una aventura que va debutar el 1998 amb Quina vida, ja en clau de comèdia i que iniciava l’hàbit de convidar actors i directors professionals perquè els dirigissin i aprendre d’ells. “Es tractava d’aprofitar qualsevol oportunitat per créixer”, recorda Rivero. I ja per aquella primera funció van comptar amb la presència de Roger Pera, un habitual al seu costat.
Encara recorda l’emoció de la primera representació: “No és per menysprear el taller, però aquella responsabilitat era diferent, t’exigies molt i senties molts nervis, que et feien pensar ‘però per què m’he liat?’ fins a sentir el subidón de l’escenari.” I així durant vint anys, pràcticament a funció per any. Amb moments especials, com la celebració d’un aniversari, en què van decidir muntar-s’ho com si fossin estrelles de Hollywood. “Però el més emocionant és fer pinya durant els assaigs, generes molta complicitat amb els companys”, apunta. Cert, reconeix, que són hores robades a la son, a la família, per l’endemà tornar-se a llevar a les set del matí. “Però el dia que acabes i tornes a la vida habitual sents com una mica de tristor.” Perquè la vida teatral, per molt amateur que sigui, assegura, “omple molt, és una teràpia”.