El bisbe, Romeu i els equilibris

Europa s’enfonsava en la guerra i al Principat, recorda Ayala, hi havia carència de productes de primera necessitat. Per sort els andorrans comptaven amb un copríncep bisbe que, a banda d’estar disposat a posar tota la carn a la graella per donar-los un cop de mà, tenia unes bones relacions amb les autoritats del moment. I se les sabia totes a l’hora d’emprar tàctiques com la de donar sabó per aconseguir el que volia. És així com Ayala analitza una frase molt cridanera que Benlloch escriu en una carta adreçada a un ministre espanyol per argumentar la demanda de permetre als andorrans proveir-se de productes bàsics: “Además de que Andorra debe considerarse como un pedazo de tierra española, como un Estado que con patriótico orgullo se puede presentar cada dia más españolizado”. Això ho deia en una carta adreçada el 26 d’abril de 1916 al ministre d’Estat Amalio Gimeno. Però les paraules amagarien simplement una estratagema, apunta l’historiador, qui no troba cap indici en els actes de Benlloch que apunti cap aquesta espanyolització. El prelat continua dient que “la acción política que se viene realizando para atraer hacia nuestra patria a los andorranos y ligarles a ella lo más íntimamente posible es con frecuencia contrariada por las disposiciones aludidas”, insistència en l’argument per aconseguir, a banda, l’exempció de taxes en les importacions.

La tasca desenvolupada pel bisbe per solventar les carències al país va ser en principi positivament valorada pel veguer francès, Charles Romeu, conscient que era més fàcil que les mercaderies arribessin des del sud. Des d’allà les comunicacions eren molt més fàcils gràcies a la carretera, inaugurada al 1913 i que també s’havia convertit en realitat gràcies als bons oficis de Benlloch. Però a poc a poc la percepció favorable de Romeu va anar canviant, així que es va adonar de la pèrdua d’influència que suposava per a França. Un moment de subtil canvi en els equilibris que la premsa gala no va trigar a posar damunt la taula, com fa palès l’article del diari L’Indépendant que Ayala inclou al treball, datat al gener del 1918 i que constata que a Andorra hi ha la percepció que els seus interessos no són suficientment defensats per França.

Però no és el rol d’intermediari del bisbe l’únic factor que influeix en aquest decantament de les simpaties andorranes. Ayala apunta també d’altres fets que s’hi van sumar, friccions entre el veguer francès i uns andorrans que comencen a prendre decisions pel seu compte: de deixar pas cap a la Seu a uns fugitius turcs, fets presoners i alliberats pel batlle Josep Vilanova –Romeu el faria dimitir però posteriorment esdevindria síndic– a tensions amb el Consell per casos, com el d’un Josep Peyroteau, francès casat amb una andorrana, a qui el seu país d’origen cridava a files mentre des del Principat es reivindicava la seva condició de nacional d’adopció per evitar-l’hi.

Són casos anecdòtics, conclou Ayala, però que s’han de llegir en el context d’una Europa on comença a forjar-se la noció d’Estat. Entre altres raons pel control de les fronteres que exigeix el conflicte bèl·lic. Una situació a la qual, recorda l’historiador, Andorra no és aliena.