reportatge
Canturri, en 18 lliçons i més
“Perseverant en la recuperació de la cultura pròpia, en Pere maldava per demostrar que era errònia la brama estesa que Andorra era un desert cultural.” És una de les 18 lliçons que ofereix Sergi Mas sobre Pere Canturri al llibre que li ret homenatge.
Canturri, en 18 lliçons i més
Està a punt de complir-se el tercer aniversari de la mort del mestre, l’“estudiós impenitent”–que és com l’anomena l’antropòloga Isabel de la Parte en un dels articles que integren el llibre: Miscel·lània a Pere Canturri Montaya–, el també ministre de Cultura i Raonador, que són alguns dels múltiples vessants d’aquell home polièdric que, per damunt de tot, va ser un gran defensor de la cultura i el patrimoni andorrà i, com a tal, acaba treient el nas cada cop que s’aborda un tema relacionat amb ell. Impulsat per Susanna Vela, Editorial Andorra va recollir el guant i ara veu la llum aquest volum que recull visions que, sobre la persona i sobre la tasca que va desenvolupar, proposen alguns dels que hi van treballar a prop, dels arqueòlegs Jean Guilaine, Xavier Llovera, Juan Francisco Gibaja i, de la generació més jove, Gerard Remolins, a historiadors de l’art i el patrimoni, com Montserrat Pagès, Berna Garrallà o Francesc Rodríguez, entre d’altres. Es presentarà dijous, a les 19.30 hores, al Casal Calones.
Llovera, que hi va col·laborar durant anys i que vol anar més enllà del panegíric clàssic, adverteix, el descriu com “un home de cultura oral”, un home “d’idees clares i fixes”, també “difícil de convèncer i molt més fàcil de posar-se del seu costat que a la contra”. Potser, reflexiona, “no era un home d’Estat, però era algú que tenia molt clar com havia de ser l’Estat”. Un home que, els ho va explicar un cop, va néixer a la caseta dels enginyers de Fhasa una nit de trons: “No sé si això explicava part del seu caràcter, però sé que em va passar pel cap”, relata Llovera.
Rodríguez s’acosta a un aspecte que segurament surt menys a la conversa en parlar de Pere Canturri: l’interès per la cuina, per gaudir-ne, però també, i no podia ser d’una altra manera, “l’atreien els escrits antics que parlaven de menjar o els receptaris pretèris de cuina”.
“Nena, t’agrada pintar?” Així el recorda Garrallà, restauradora i actual cap d’àrea de Béns Mobles, quan al 1979 li va endossar un pot de cinc quilos de pintura i una brotxa. “Òbviament, no espera resposta” sinó que es posi a treballar de valent en la reconstrucció de la coberta de Sant Martí de Nagol. Aleshores la va colpir. Al llarg dels anys va comprovar que “el Pere tenia una relació molt sensible i emotiva amb el patrimoni”, que sabia fràgil i que sempre va saber tractar “amb perspicàcia”, amb “visió global i integradora dels béns i de la seva relació profunda i indissociable amb el territori”.