Reportatge
Sandy, pedra fundacional
La trilogia novel·lística encapçalada per ‘Andorra o els homes d’aram’ assoleix “un caràcter fundador” de la –no gaire nodrida, és cert– narrativa andorrana posterior. És la tesi de la recerca de Carles Sánchez ‘Èpica i història a l’Andorra d’Isabelle Sandy’.
Sandy, pedra fundacional
L’escriptora de l’Arieja serà protagonista literària del 2019, amb doble exposició: a l’organitzada des de l’Arxiu Nacional s’hi afegirà una altra de fotografies al carrer impulsada des del Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE). Per anar obrint boca i, sobretot, reparar deutes pendents amb l’escriptora i les seves obres, s’avança l’anàlisi de les obres de Sandy, fet que va valdre al seu autor el premi Sant Miquel d’Engolasters d’assaig literari atorgat a l’última Nit Literària. Un treball que situa Andorra o els homes d’aram en el desig de la novel·lista de “construir una epopeia” andorrana, un relat que Sánchez veu convertit en “pedra angular de la tradició literària posterior”. I en aquest sentit, avança, amplia la seva recerca, amb l’anàlisi de les obres de Joan Peruga i Antoni Morell.
L’interès de Sánchez per Sandy es va desvetllar el 2010, explica, quan es va atansar a la trilogia en ser reeditada per Editorial Andorra. Va quedar “enlluernat”, confessa. Ell, com bona part del públic lector –la majoria, potser, fins i tot l’escolar?–, considerava que l’accés als relats de Sandy havia estat històricament difícil, a penes amb una edició del 1987 i que requeria una edició –i traducció– més moderna. “Jo recordo que a batxillerat vam llegir Morell, però de Sandy ni rastre; però només és la meva experiència educativa.” No és que sigui una figura desatesa, puntualitza, recordant els carrers que li han dedicat: aquest diguem-ne oblit el situa més aviat en el marc de la falta d’una història “desenvolupada, coherent” de la novel·lística andorrana, més enllà d’alguns esforços puntuals.
Per Sánchez, la trilogia –es completa amb Nits andorranes i La nova Andorra– assenyala el camí de l’entrada d’Andorra en la modernitat. Un trajecte que l’autor de la recerca dibuixa seguint els passos per a l’anàlisi literària marcats pel filòsof i crític literari hongarès Georg Lukacs, que ajuda l’investigador a endinsar-se en l’anàlisi sociofilosòfica dels relats, “que sembla molt espessa però simplement vol dir que es tracta de veure quin model de societat es proposa a cada novel·la”, puntualitza.
Així, analitzant en primer lloc espai i temps novel·lístics i els personatges, la primera de les novel·les, la que Sandy va signar arran de la primera incursió andorrana, el 1922, revestiria un caràcter paral·lel al que per a d’altres literatures seria l’epopeia (L’Odissea, sense anar més lluny). Un relat en què “els herois van a la recerca del destí a través de l’ordre establert”. I en aquesta primera novel·la Sánchez detecta “una abundància de personatges amb els destins prefixats, com els de la tragèdia grega o l’èpica”. Un paral·lelisme volgut per la mateixa autora, assegura l’investigador, com queda plasmat en cites directes de les obres d’Homer a la trama. “Penso que ella tenia la voluntat de construir una epopeia.”
I si Les nits andorranes és, sobretot, una obra melodramàtica, a La nova Andorra Sánchez descobreix “l’heroi problemàtic”, és a dir, el que ha de buscar un sentit al món, que és propi de la novel·la moderna.