Reportatge
La guerra arriba a les fondes
Amb una Europa capbussada en el gran conflicte bèl·lic del 1914 al 1918, les autoritats franceses intentaven tenir sota control els estrangers que transitaven per les Valls. En aquest context es va regular per primer cop la inscripció obligatòria dels hostes als albergs.
La guerra arriba a les fondes
En aquest context de guerra a Europa, els batlles francès i episcopal van signar un decret, el maig del 1916, que establia per primer cop l’obligatorietat per als hostalers d’obrir un llibre de registre dels passatgers que s’hi allotgessin. “La falta de compliment d’aquest decret serà castigada amb una multa de sis a deu pessetes”, a banda de considerar l’establiment responsable dels “desordres o delictes” comesos per les persones allotjades. La promulgació del decret responia al desig expressat pel veguer francès, aleshores Charles Romeu, al seu homòleg episcopal per controlar la possible entrada de desertors, espies, evadits o contrabandistes. Ho explica l’historiador Joan Lluís Ayala al treball de fi de màster La repercusión de la Primera Guerra Mundial en el Principado de Andorra, presentat a la facultat de geografia i història de la UNED.
És un detall certament anecdòtic de la recerca, però que revela com la situació de conflicte exterior acaba tenint conseqüències al Principat. Un detall que s’afegeix a un altre que mostra com Romeu tenia els ulls posats sobre els allotjaments: hi havia la sospita que en alguns s’expedien falsos certificats. Una presumpció que va afectar de manera especial l’hostal Parrilla, relata Ayala, resseguint un document datat l’octubre del 1917 i consultat per l’historiador a l’Arxiu Nacional: “Una señora francesa, que venía de Espanya, y que se dirigía a Francia y que había sido enviada de regreso a Bourt-Madame, llegó a Andorra. Bajó a Les Escaldas a La Fonda Parrilla, donde, después de haber pasado un día, obtuvo un certificado que indicaba que había estado en el país durante tres meses y que podía ingresar a Francia por el Hospitalet”.
Ayala situa aquests fets més o menys anecdòtics en un context en què és necessari controlar de prop qui entra i surt de les Valls i, arran d’això, comença a posar-se damunt de la taula un conflicte de sobirania a través de les competències per expedir passaports. El Consell General emetia documentació, és a dir, passaports, explica Ayala, malgrat que la sobirania correspon als coprínceps; però a banda hi ha un problema afegit: que els agents fronterers francesos dubtaven del valor jurídic del document. El problema de fons, la manca de reconeixement jurídic internacional del Principat.
Cridats a files
Més problemes encara: per als andorrans residents a França, que podien ser emigrants o fills d’emigrants ja nascuts en territori gal. “A través de la correspondència del veguer francès, veiem que alguns andorrans o fills d’andorrans van al·legar condició de nacionalitzats per no ser incorporats a files.” Una situació que va disgustar Romeu, apunta Ayala, qui “influït pel seu patriotisme i càrrec no entén aquesta situació”, així que algunes d’aquestes persones van trobar traves per alliberar-se de ser incorporats a l’exèrcit.
Les tensions entre el veguer Romeu i el Consell també es manifestaven a través de la situació inversa, és a dir, la de francesos que aconseguien nacionalitzar-se andorrans i defugir la crida a files. El cas Peyroteau (casat amb una andorrana i empleat en una fàbrica de tabac) va ser una important font de divergències, perquè les autoritats franceses el reclamaven com desertor i Romeu considerava que havia de retre comptes amb el país de naixement. I el cas va enfrontar no sols Romeu amb la Sindicatura, sinó també amb el veguer episcopal, José de Riba, qui s’acabaria oposant a l’arrest reclamat per França. Potser, proposa Ayala, aquest Peyroteau comptava amb protecció especial per estar lligat per matrimoni amb una família influent, però el cas és que la tensió va ser manifesta.