Reportatge
“El so dels Pariatges”
Algú li ho va dir i a Laura de Castellet li va semblar que parlar del “so dels Pariatges” era una excel·lent definició després d’aconseguir datar i identificar l’artesà que va fer aquella campana de ferro encunyada a Canillo al segle XIII i que encara perviu a Meritxell.
“El so dels Pariatges”
De Castellet protagonitza aquesta tarda el cicle Cinc hores amb la història d’Andorra, organitzat des del Centre d’Estudis Històrics i Polítics (CEHiP), depenent de l’IEA. A les set de la tarda a la sala d’actes de la Llacuna (canvi de la ubicació inicialment anunciada). La dissertació se centra en els resultats del buidatge realitzat, per encàrrec del CEHiP, de la documentació notarial que conserva l’Arxiu Capitular de la Seu per seguir la pista de les referències a Andorra i els andorrans de l’edat mitjana que s’hi conserven. De moment, entre el 1255 i el 1320. I entre tanta documentació, i sent el seu terreny com a historiadora i divulgadora primordialment el de la música –ha estat intèrpret del Cant de la Sibil·la a catedral de Santa Maria d’Urgell–, Castellet ha extret una interessant conclusió: datar la campana de l’antic santuari de Meritxell a final del segle XIII, és a dir, coincidint amb la signatura dels Pariatges, i com a obra sortida de les mans d’un enginyós ferrer i comerciant de metalls canillenc, Ermengol des Grau. Tota una mostra d’habilitat, recalca la investigadora, perquè fondre el ferro, i més amb aquella falta de mitjans, no era una tasca fàcil.
Després de trobar la documentació que li va permetre fixar la datació, De Castellet –que amb anterioritat ja havia fet un estudi sobre campanes gòtiques a Catalunya– va pujar a Meritxell a veure in situ la campana novament i es va dir que “en una època en què la fosa del ferro no estava de cap manera controlada havíem d’estar parlant d’un ferrer molt expert”.
La investigadora situa el fet com una anècdota que despunta en un context molt més ampli, en què un fet polític, que la Cerdanya passés a formar part del regne de Mallorca, va tenir unes repercussions econòmiques molt importants a les valls: bona part del tràfic de mercaderies –amb el ferro com a punta de llança– va començar a travessar Andorra per evitar el pagament d’impostos al territori veí. Això va generar punts que florien, Canillo particularment –també tangencialment Encamp–, que es va convertir en punt neuràlgic del comerç de metalls. “Així que ens trobem que en aquelles dates, a final del 1200, el que era transcendent a Andorra no era la signatura dels Pariatges, sinó el regne de Mallorca”. Els Pariatges, hi afegeix, “s’utilitzaran més endavant, però aleshores eren irrellevants, però que la Cerdanya passés a formar part del regne de Mallorca va fer bascular tota l’economia del Pirineu oriental”, després que a la mort de Jaume I el regne es dividís en dos, amb Aragó i Catalunya per a un hereu i la Cerdanya, com el Rosselló i Montpeller, passessin al regne de Mallorca.
Canillo, cruïlla comercial
“De cop, tot el comerç de Foix cap a Cardona o de Narbona a Berga passava per Andorra per evitar la càrrega impositiva” de la Cerdanya. Aquesta situació va generar un flux continuat de mercaderies que va dinamitzar l’economia del país. En particular, detalla De Castellet, pel que fa a aquest Canillo on ja hi havia mines d’extracció de ferro a la vora i ja existia cert nivell d’intercanvi. O persones que van deixar empremta als documents, com l’esmentat Ermengol des Grau, “cap de casa que ja tenia un negoci de ferreria i de cop i volta es troba amb aquestes circumstàncies i s’apunta al tren de la importació i exportació de metalls”.
El volum que hi passava devia ser important, suggereix la investigadora, “i imaginem-nos el que era transportar dues tones de ferro a lloms de mules”. Quants viatges es requeririen? Amb el floriment paral·lel de la compravenda de bèsties de càrrega i, per descomptat, de tot allò que necessita el mercader en trànsit.