reportatge
Pedra seca: alegria i toc d'alerta
La inclusió dimecres de la tècnica de la pedra seca a la llista de Patrimoni Immaterial de la Unesco reforça una reflexió que es comença a fer a Andorra sobre un patrimoni que cal protegir. I just Velles Cases alerta sobre l’amenaça per les obres a la carretera de Llorts.
Pedra seca: alegria i toc d'alerta
Tot i ser una llàstima que Andorra no estigués inclosa a la candidatura, la declaració afecta la tècnica constructiva vernacular i, per tant, afecta tots els territoris que tinguin aquest patrimoni. La reflexió és de Xavier Llovera, que a principi d’any s’incorporarà al ministeri de Cultura com a cap d’àrea de Patrimoni Immoble i Arqueologia i en qui, previsiblement, recaurà bona part de la tasca que se’n faci al voltant. “Si és una prioritat ho dirà la ministra [Olga Gelabert], però no dubto de l’interès, vist per exemple el conveni signat amb Maria Reig” amb Cal Pal de la Cortinada, edifici que es dedicarà precisament al patrimoni de la pedra seca, com a teló de fons. “Entenc que és un tema per tant que interessa al Govern actual”, encara que consideri una “llàstima, sobretot per una raó fetitxista”, que el país no s’hagués involucrat en la candidatura. “Però crec que tampoc no se’ls va convidar”, puntualitza.
Menys optimista i benevolent és la veu del president de Velles Cases Andorranes, que precisament al fil de la notícia de la declaració de la Unesco, feia públiques unes fotografies dels treballs d’eixamplament de la carretera de Llorts: a penes uns centenars de metres més enllà d’on actuen les excavadores adverteix l’existència d’un mur de pedra seca i el que possiblement sigui un refugi de pastors. “I em temo que la pala ho tirarà tot a terra”, es plany.
Una “manca de sensibilitat” que és “marca de fàbrica” de l’actual Govern i, en particular, apunta, del ministeri de Cultura. Critica també que per lentitud no hagin estat capaços de sumar-se a la candidatura: “Com en el cas d’altres actius, com les ràdios, van deixant passar ocasions úniques.” El ministeri, diu, “està per treballar, no per anar d’inauguració tallant cintes”. És “vergonyós, no hi ha altra paraula”.
I Andorra, recorda, “no té gaire més cosa” com a actiu de futur en un moment en què “el comerç possiblement ha tocat sostre i potser tocarà fons aviat”, i en què el turisme de neu “té les seves limitacions, amb l’espasa de Dàmocles del canvi climàtic”. Una anàlisi en què sembla coincidir amb Llovera, qui també considera necessari “implicar l’alta muntanya” en aquesta recerca d’un futur econòmic per a Andorra a través d’altres formes de turisme. “Perquè anant cap al futur, què ens quedarà en un país que està condemnat al turisme?”
Cicloturisme
I en un context en què s’està reivindicant el país com a territori cicloturista Benet recorda que precisament aquests visitants gaudeixen d’aquests paisatges, “buscant l’autenticitat, mentre que nosaltres perdem el temps malmetent actius eixamplant carreteres només buscant que s’incrementi la velocitat”. Que, puntualitza, “és clar que s’han d’arreglar, però no reemplaçant aquests murs per d’altres de moderns que no tenen cap autenticitat ni interès”.
L’arquitecte i artista plàstic Alfons Valdés es congratula d’una declaració, d’un reconeixement, que “obligarà a conservar aquestes construccions i no tirar-les a terra com s’ha fet sempre”. Mantenir-les suposa “conservar l’estat natural de les coses, perquè si no existissin aquestes feixes l’erosió de la terra seria molt profunda”, atès que fan una funció de “contenció de la terra en un país de desnivell tan pronunciat”.
Valdés destaca els valors d’una tècnica constructiva que “dona peu que les plantes creixin i fan que la naturalesa s’integri a les estructures de manera perfecta, encara que la gent sovint no n’és conscient”.
Sí els tècnics, puntualitza Llovera, que ja des del 2006, en unes prospeccions al Madriu fetes amb l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), van començar a inventariar les nombroses estructures a la part alta del territori.