reportatge
Primer assalt i KO
Vint anys han trigat Love of Lesbian a arribar a Andorra. Vint anys i, és clar, tenien el combat guanyat. Com van demostrar des del primer moment. “Allá donde solíamos gritar”, van cantar, i van portar el públic a aquell moment mateix, a quan tothom era un altre.
Primer assalt i KO
Amb prou feina hi havia un dubte: quant de temps aguantaria la gent asseguda a les butaques. Res i menys: tres temes. Hi havia ganes, moltes, com va demostrar ja la venda d’entrades, exhaurides com qui diu en qüestió d’hores. I Love of Lesbian van sortir a l’escenari a demostrar el que són: una banda rodona, compacta, de so impecable, un grup de músics que s’ho passa de por a l’escenari i que encomana el seu bon rotllo al públic, una colla que omple estadis amb deu mil persones –és el que venen de viure a Ciutat de Mèxic– però que en aquestes distàncies curtes, els quatre-cents i escaig espectadors que es poden encabir a l’Auditori Nacional, té una infinita capacitat de comunicació. Amb la música, però també amb la paraula: les interpel·lacions al públic, l’intercanvi de bromes, van ser constants. Qualitat de showman van mostrar no sols Balmes sinó també Julián Saldarriaga.
Love of Lesbian venien per repassar els vint anys de trajectòria. Però menys: en realitat deixen de banda aquells primers discos en anglès. Comencen el recompte a 1999 i cantant aquell Donde solíamos gritar fan que el públic –una platea ben homogènia, de 35 a 50, si fa no fa– torni enrere, a aquells temps en què no hi havia panxa, el cabell era més frondós i hom estava exempt de vigilar la salut dels bessons. Disposats a recordar tota la seva trajectòria, el gruix del concert es va centrar en els últims discos, La noche eterna i El poeta Halley.
Van arribar, dèiem, disposats a fer l’amor amb el públic. “Què preferiu, una feina de lavabo de discoteca o una de ben feta?”, va preguntar Santi Balmes. Perquè no són una banda de grans hits, sinó una formació per escoltar-se-la. Fins i tot per reconciliar-se amb ella en el cas d’aquells que –el temps no passa debades– s’haguessin allunyat.
Van sonar rodons en les cançons més enèrgiques –enèrgiques i nostàlgiques a l’hora, que és la marca de la casa, va recordar Balmes– i es van ficar el públic a la butxaca també en moments més inesperats, com el Segundo asalto, cantat sense micro –“esperem que ens surti bé o farem el ridícul”– i només amb l’acompanyament de la guitarra de Saldarriaga.
A broma va sonar a una part del públic el discurs previ de la ministra Maria Ubach i l’ambaixador d’Espanya, Àngel Ros. “Però això a què ve?”, preguntava algú. A que el concert havia de commemorar els 25 anys d’establiment de relacions diplomàtiques entre els dos països.