crítica de teatre
Riure, però menys
Riure, però menys
‘Immortal’. 53 temporada de teatre.
Intèrprets: Bruno Oro. Data: 6 de desembre. Lloc: Centre de Congressos. Andorra la Vella.
Com se li explica la mort a un infant? Com se li explica el no-res còsmic, absolut, etern, permanent? No és possible. I com que de nens ningú no arriba a aprehendre el concepte, cadascú transita per la vida en permanent perplexitat. Això, si fa no fa, és el que va posar damunt de la taula Bruno Oro a l’espectacle amb què dijous a la nit va tancar la temporada teatral a Andorra la Vella. Una proposta que va ser seguida por un auditori força nodrit: no ple perquè allò és immens, però amb una audiència força concorreguda.
Els personatges interpretats per l’actor –sovint un bon grapat pràcticament solapant-se: tot un repte del que Oro se’n surt amb matrícula com li va reconéixer el públic al final de l’espectacle– gaudeixen de la fortuna d’haver vençut la mort. Fortuna? En realitat no està clar: “No estem morts, però tampoc vius”, s’exclama un d’ells. “Com vols que tingui objectius si tinc tota l’eternitat?”, diu el fill convertit en ni-ni perenne al pare desesperat. Capta els riures del públic, és clar, per això es tracta d’una comèdia. Una comèdia? En realitat el to és cínic, amarg. Com les reflexions de la patètica mort –genial personatge–, una diva ignorada, apartada de l’escena, que ha vist temps millors.