Reportatge
Els primers homes de les valls
El més difícil, per no dir impossible, és determinar la població que ocupava les valls fa set mil anys, però el relat d’on i com vivien, amb qui es relacionaven, queda perfilat a ‘Les valls d’Andorra durant el neolític: un encreuament de camins al centre dels Pirineus’.
Els primers homes de les valls
L’arqueòleg andorrà Gerard Remolins i Juan Gibaja, investigador del CSIC, coordinen el llibre que, publicat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya –i finançat per entitats particulars com la Fundació Julià Reig, ReGiraRocs i Vallbanc–, recull de manera global tot el que fins ara es coneix sobre aquest moment de la prehistòria al territori que avui és Andorra. Que és molt, en realitat. “No tenim un relat històric identitari al país i això que aquí expliquem podria ser la primera pàgina, o el pròleg. No és que jo en sigui partidari, d’aquest tipus de relats, però en tot cas conèixer aquesta part de la història contribueix a dir qui som.” Ho diu Remolins, que amb Gibaja treballen des del 2014 per reunir els articles d’una trentena d’investigadors que configuren les 350 pàgines del volum, profusament il·lustrat.
I tractant-se de compilar tot el coneixement sobre el període, què se’n sap? En realitat bastant. “Comencem per saber que som hereus d’aquells primers agricultors i ramaders, no dels caçadors que pintaven a les coves”, apunta l’arqueòleg andorrà. Això és el primer que queda clar en sumar totes les dades extretes dels jaciments de la Feixa del Moro i Segudet, que aporten molta informació sobre les creences que aquells homes tenien sobre la mort, però també sobre la vida, a partir de l’aixovar que deixaven amb els difunts. Sobre l’hàbitat parlen la Balma de la Margineda i els jaciments del carrer Llinars i Camp del Colomer, així com les restes de poblament a les zones més elevades de la vall del Madriu: “Ja els caçadors mesolítics hi havien transitat, però al neolític aquí l’ocupació va ser important.” Ho diu per exemple el descens de vegetació que ha quedat registrat –i que revelen els mètodes de datació actuals–, amb una certa deforestació, o més aviat obertura del bosc, buscant les zones de pastura que els ramaders de l’època necessitaven a l’estiu.
No era una vida fàcil, la que portaven. I així va quedar imprès als ossos: les anàlisis antropològiques detecten desgast als genolls dels membres d’aquelles comunitats que no sols demostren capacitat d’explotar els recursos que tenen al seu abast, també hi ha constància que mantenien xarxes d’intercanvi comercial de llarga distància: per això hi ha sílex del sud de França, baricita de Gavà o destrals alpines procedents de les zones alpines francoitalianes. També hi ha evidències d’una certa importació de productes agrícoles: al Camp del Colomer hi ha sitges de cereals que són producte de la propia recol·lecció o conreu però també portats d’altres llocs.
Uns centenars?
El que no estableix l’estudi és quanta gent hi podia haver. “Ni crec que la dada es pugui conèixer. A títol personal puc proposar si serien centenars. Però és molt difícil de saber”, apunta Remolins. Però matisa que de totes maneres les restes no corresponen a comunitats que compartissin el mateix moment, “no hi ha un fil conductor, els de la Balma no són els mateixos del Madriu”. Però sí hi ha proves que l’ocupació d’una mateixa àrea és recurrent al llarg dels temps. Aquelles gents protagonitzaven una petita itinerància que els feia baixar a Juberri, la Margineda o fins i tot el que ara és l’Alt Urgell per passar el més dur de l’hivern.
També es movien quan les terres s’esgotaven. “Això ens ho trobem a la Feixa del Moro: és que van fer les sitges i les estructures d’hàbitat sobre les tombes? No, el que passa és que hi ha una rotació, un moviment circular al territori i la gent torna al lloc que saben que havien ocupat els padrins.” Això demostra, conclou Remolins “que tenen aquesta memòria de retorn, siguin la mateixa comunitat o una de semblant”.