reportatge
Els arquitectes del neolític
Impecable el domini tècnic, es meravella l’arqueòloga Elena Garcia, d’aquells homes que fa 6.000 anys van construir cabanes a la Feixa del Moro. Ha aconseguit reconstruir la previsible aparença original a partir de fragments de fang i poca cosa més.
Els arquitectes del neolític
Sortosament, el foc va preservar uns fragments d’argila del que els arqueòlegs van identificar com un dels habitatges que al neolític es van aixecar a la Feixa del Moro. A penes uns centímetres d’uns grams de pes, que s’haurien diluït de no haver quedat fixats per les elevades temperatures. Són, afirma Garcia, “un dels vestigis més antics conservats fins ara en l’arquitectura en terra del nord-est peninsular”. Ho diu a l’estudi que explica el procés de reconstrucció de la cabana, un dels capítols del llibre Les Valls d’Andorra durant el Neolític: un encreuament de camins al centre dels Pirineus, coordinat per Gerard Remolins i Juan Gibaja, i que ahir es va presentar al Museu d’Arqueologia de Catalunya, que l’inclou a la seva col·lecció de monografies.
Amb aquells fragments d’argila barrejada amb elements vegetals –que ja el primer arqueòleg que va excavar a la Feixa, Xavier Llovera, va assenyalar com a prova d’alçat de l’estructura–, quatre forats de pal, tres sitges, dues cubetes de combustió i un mur de pedra seca, Garcia es va posar mans a l’obra per restituir la que devia ser aparença original d’aquella cabana aixecada als primers temps del neolític. El resultat, una planta d’habitació ovalada o el·lipsoïdal d’uns 17,5 metres quadrats, revela l’arqueòloga, i que tindria una estructura que anticiparia la que en el transcurs de la història han mantingut les cases al país, amb un paller, una zona d’emmagatzematge sota terra, sitges que havien d’estar perfectament tapades perquè els habitants de la casa poguessin caminar sense entrebancs.
La cabana aprofitaria el desnivell de la muntanya, amb el mur convertit en una de les parets. I exhibiria peculiaritats que la diferencien d’altres hàbitats reconstruïts de la mateixa manera a zones del sud de França o del litoral català (Alt Empordà, Gavà o l’Alt Penedès), elements com els ràfecs de les cobertes, necessaris pel clima rigorós.
L’arqueòloga destaca l’habilitat d’aquells primers constructors, la capacitat d’adaptar-se al medi i els coneixements per emprar els materials que tenien al seu abast i com tractar-los. Per exemple, apunta, l’estudi minuciós dels fragments d’argila revela una capa superior més vermellosa per l’oxidació que es correspondria amb el vestigi d’un recobriment arenós fruit d’una acció de manteniment del mur, una capa d’impermeabilització. També tenien domini dels percentatges necessaris d’elements vegetals que barrejaven amb el fang per donar flexibilitat al material. “L’arqueologia experimental ha demostrat com ho feien, però nosaltres encarreguem tants quilos d’argila, etcètera, i ells se’ls buscaven.”
Els arquitectes del neolític