Reportatge
La walkiria i els pecats capitals
“Benvingut al meu infern”. Esther Nieva s’afegeix a les veus de la literatura emergent al país, un col·lectiu que, vés a saber per quines raons, se sent temptat pels relats que es mouen per les tessitures més inquietants. El debut, a ‘Los sie7e’, sobre pecats capitals.
La walkiria i els pecats capitals
Vete a la mierda! La frase que todo lo revienta. Las palabras que llevan tiempo masticándose entre dientes después de las comidas. Con la entonación perfectamente equilibrada entre el asco y el desdén”. Nieva, nascuda a Barcelona el 1980 però criada a Andorra des que tenia pocs mesos de vida –ha passat per l’escola de Ciutat de Valls i el Janer– és la veu andorrana en un llibre impulsat i autoeditat per un col·lectiu d’escriptors novells de València, Alacant, Madrid, Tenerife i Granada. Es van formar al caliu d’un grup de Facebook d’aficionats a la lectura (i l’escriptura) i es van constituir en col·lectiu, Letras entrópicas, que projecten que sigui el germen d’un segell editorial propi. Ells s’ho han manegat tot per posar aquest llibre, Los sie7e, al mercat: la venda ha començat a Amazon i el proper dia 11 arribarà físicament a la llibreria Idees, on Nieva preveu que hi haurà alguna signatura.
Los sie7e fa referència tant al nombre d’autors que signen els relats com al contingut: els set pecats capitals. Per cert, identificats per colors. Així, el morat és la sobèrbia; el blau, la peresa; el vermell, la luxúria. Als set contes de Nieva (en castellà) hi ha un fil conductor: l’ésser pèrfid que tothom porta a dins, el dimoni personal. Per això l’autora rep el lector amb un amistós (?) Bienvenido a mi infierno. Un infern molt present en cada situació que descriu Nieva: “Como si cada letra pronunciada pudiera hacer arder mi cuerpo entero y la poca cordura que me quedaba intacta. Él era el todo y la nada de mi existencia inmediata”, diu un dels fragments.
Les set històries són el debut de Nieva –per cert, hi afegeix el sobrenom de Walkiria perquè s’hi sent identificada des de que un amic l’hi va posar: alta, rossa i d’ulls blaus, només li falta escoltar Wagner en escriure, admet–. Mai no s’havia decidit a presentar-se a cap premi literiari ni a portar els escrits enlloc. Bé, enlloc fora d’un brevíssim conte que fa ja anys i panys va publicar a la revista 7 Dies. Clarament el set és el seu número.
La narradora debutant reconeix que ella ha fet un camí invers al més comú: en realitat va trigar molt a aficionar-se a la lectura, encara que ja des de ben joveneta acostumava a plasmar idees, somnis i petites ficcions per escrit. En canvi, les lectures –especialment les obligatòries a l’escola– la feien ennuegar-se. Més aviat, confessa, era de les que en no poder superar les vint primeres pàgines recorria a una companya benevolent que li expliqués la resta. El primer llibre que recorda haver tingut entre les mans amb autèntic interès –més encara, devoció– va ser un poemari de Gustavo Adolfo Bécquer. “Era una edició antiga que em va atreure per les tapes i que em vaig estar llegint i rellegint durant molt de temps”. Això fins que un professor li va aconsellar que llegís Misery, d’Stephen King. “Ves a saber què devia veure aquell home en mi per adreçar-me cap aquí”. El cas és que la va encertar de ple: aquell llibre la va trasbalsar i de seguida es va posar a devorar tot allò que el nord-americà ha escrit. Una quantitat ingent d’obres. “Em va fascinar: com escrivia, el que deia, jo crec que em va ajudar a trobar la meva essència”. També va encaminar les seves lectures de referència: ara és una apassionada de l’alemany Wulf Dorn, home que tira cap a l’horror i el thriller psicològic, i l’italià Donato Carrisi, un advocat especialitzat en criminologia que plasma aquests coneixements a les novel·les. Són “uns monstres”, apunta Nieva, mentre inicia la seva pròpia trajectòria.