Reportatge
Sandy, Baulard i els refugiats
Una Catalunya colpejada pels exèrcits victoriosos de Franco, buidada pel pànic, incendiada, ensangonada: imagineu-la “et vous réaliserez ce que l’Andorre pouvait représenter aus yeux des infortunés fuyards: le paradis aux portes de l’enfer!”
Sandy, Baulard i els refugiats
Isabelle Sandy (1844-1975) va deixar rere seu una vasta obra periodística, en la qual Andorra va ser tema recorrent des que el 1922 va trepitjar per primer cop les valls precisament com un encàrrec del director de La Dépêche, Maurice Sarraut: havia d’escriure un reportatge sobre el contraban. Aquest interès per les vicissituds històriques al país dels Pirineus no la va deixar mai. I es va intensificar de manera particular quan venien mal dades: al 1937 va clamar a la premsa francesa en favor d’ajudar una Andorra assolada pels aiguats. I al 1939 s’interessaria per una altra riuada: la dels refugiats de la guerra a Espanya. És aquell any, al 2 de febrer, que publica un extens article a Le Journal –el titula Le miracle d’Andorre–, on inclou una entrevista amb el coronel René Baulard, que aleshores feia més de dos anys que assumia la tasca “de maintenir l’Andorre en paix, malgré la divergence des tendances pollitiques et l’afflux des réfugiés franquistes ou gouvernamentaux”.
És un moment delicat, relata Sandy (nom de plume d’Isabelle Fourcade), enmig del dur hivern i amb els accessos a França prohibits per la neu, així que els refugiats depenent de l’hospitalitat de la població “alors que sa propre subsistance demeure, l’hiver, un constant problème à resoudre”. Una ajuda, ressalta, a la qual donen suport les autoritats de les valls i que compta amb Baulard per organitzar-la. Fins i tot, explica el mateix Baulard en un moment de la conversa amb la periodista de l’Arieja, són els seus homes els encarregats de repartir els queviures entre els refugiats, “y compris de préparer à ces pauvresgens leurs repas dans nos popotes”.
Baulard es confessa sorprès per l’arribada dels refugiats en aquelles dates. No se l’esperaven fins a la primavera, explica. “Au début nous fûmes assez tranquilles parce que les opérations militaires en zone montagneuse évoluaient lentement et que la Seo d’Urgel ne paraissait pas encorre directement menacée”. Però la situació es va capgirar bruscament amb la presa d’Organyà i des del 27 de gener els refugiats de les regions veïnes van començar a dirigir-se a les valls. “J’ai cru comprendre qu’elles redoutaient surtout les excès de toutes sortes commis par des bandes de pillards qui suivaient les armées républicaines”, diu Baulard.
La situació, relata el militar, va fer que en pocs dies la població del país arribés a pràcticament duplicar-se, amb centenars de dones i nens que havien de ser acollits, allotjats i alimentats. Per sort, el coronel havia treballat ja prèviament, negociant amb les autoritats militars espanyoles aspectes com que a la major part dels evacuats els adrecessin cap a Puigcerdà i que a Andorra no passés més que aquell que tingués família o amics.
En el manteniment de la pau, Sandy va veure determinant el comportament i exemple de Baulard: “Un Andorran me raconte qu’une certaine panique s’étant manifestée il y a quelques mois dans des hameaux isolés, quan le canon secouait les calmes échos de cer montagnes, le colonel fit venir sa femme et ses enfants dont la présence seule prouvait combien le chef faisait confiance aux destinées de l’Andorre”.
Aquesta no era la primera ocasió en què Sandy feia de cronista dels moments difícils dels andorrans. També va relatar als francesos quina era la situació en què es trobaven a causa dels aiguats del 1937: “Les villages s’effondrent; les cimetières s’ouvrent, et là-bas, aux portes de la Catalogne, la belle et douce Andorre vit un cauchemar”, un país on viuen entre quatre i cinc mil persones, exposa, i que està “privé de tout trafic avec l’Espagne en guerre, ses frontières fermées, l’andorran ne peut donc attendre du secours que de la France” per rebre els aliments i medicaments necessaris.
Sandy, Baulard i els refugiats