Reportatge
Una família i 500 tones de neu
Amb el pas del temps han esdevingut quasi de la família: molts dels participants al concurs d’escultures de neu al Pas de la Casa repeteixen any rere any. I això que, amb alguna aturada, la proposta porta ja 25 anys en marxa, amb 17 edicions
Una família i 500 tones de neu
rlette Silva es va enrolar a la segona edició i ja no ha parat: fins i tot ha aconseguit alguns premis. La primera, recorda, se la va mirar des de lluny, però sense atrevir-se. Hi havia cinc participants, un nombre que es va mantenir durant els primers anys. Molt per sota dels 24 (un dels 25 inscrits va fallar a última hora) que ahir començaven a atacar els grans blocs de neu premsada: 20 tones per bloc. Una logística que es comença a preparar uns dies abans, amb els camions que traslladen la neu, que després es premsa i es prepara amb un producte que en garanteixi la duresa: que els escultors puguin treballar-hi sense que se’ls desfaci al sol.
Silva, com la resta de participants –hi ha escultors professionals, estudiants de Belles Arts i, com ella, aficionats–, ahir iniciava la part de la feina que necessita més musculatura, la de començar a desbrossar el bloc, a fer el buidatge. Avui perfilen les figures –enguany la temàtica genèrica proposada és la dona– i demà, abans que passi el jurat al migdia, acaben de perfilar les obres. S’ho agafen molt a la valenta, tant que Arnó comenta que sort que ara dormen tots a la casa de colònies i això els marca un horari, de deu del matí a deu de la nit com a màxim (amb una aturada a migdia per fer un mos urgent), perquè sinó s’hi estarien de nit. Malgrat aquelles temperatures gèlides: l’esforç físic els ajuda a combatre-les, assegura l’equip d’Andreu Elíes, un gironí dels que també sumen anys al concurs. Va participar el 2002 per primer cop quan encara era estudiant i després es va reenganxar, ara ja fa unes quantes edicions.
Per què tornen i tornen? “Perquè som escultors i l’oportunitat de fer obres d’aquesta mida no la tens sovint”, explica Elíes. Impensable una peça d’aquesta envergadura en materials més cars. I la neu “és agraïda de treballar, dona cert detall i pots fer-hi detalls macos”.
Llàstima, es plany Silva, que pràcticament en acabar el concurs les escultures són derruïdes. “Es podien deixar ni que fos una setmana”, encara que es fonguessin al sol.
Entre els participants s’ha anat forjant una camaraderia al llarg dels anys. Amb tot, confessa Silva –que la resta de l’any treballa al sector comerç i no tenia cap noció prèvia–, ella ha anat aprenent la tècnica pel seu compte, només fixant-se en com abordaven la resta la seva tasca, però sense demanar consell directament. “El primer cop els veia preparar la quadrícula i em preguntava què estaven fent; jo anava fent com podia.”
Entre els veterans, també, l’andorrà Arnau Orobitg, artista plàstic, poeta i pastor: ara passa els hiverns a la Seu –amb aquesta cita que no es perd al Pas– i els estius pastureja als Alps. El concurs “ja és familiar, un clàssic”. Però “cada cop amb més canes”, puntualitza Arnó.
Una família i 500 tones de neu