Reportatge
Algú ha mort a Ingalèsia
Algun d’aquells concursos literaris patrocinats per un ensucrat i cafeïnat refresc va donar a Elisabeth Zorita l’impuls per seguir escrivint. Però han passat dècades d’esforç i de deixar coses al calaix fins que s’ha decidit a publicar: al març arriba ‘Que ha muerto quién?’.
Algú ha mort a Ingalèsia
Un petit segell de Castelló, Acen Editorial, especialitzat en firmes debutants, posarà al carrer –segons els estàndards clàssics: res de demanar diners a l’autor d’avançat, com tantes que corren avui pel sector– aquesta primera aventura literària de Zorita, nascuda el 1974 a Terrassa però que viu des del 1999 a Andorra. Una novel·la curta –novelette, en diuen els que estan à la page– on el gènere fantàstic deixa molt d’espai a la ironia. “Com ho puc explicar sense fer-me un spoiler? Doncs dient que és una investigació policial feta en clau d’humor i ambientada en un món absolutament imaginari, Ingalèsia, en una època passada.”
Si hagués de semblar-se a algú, de buscar influències, Zorita apuntaria al britànic Terry Pratchett, el de la sèrie Discworld. “Però, és clar, no m’atreveixo ni a dir-ho, perquè ell és un mestre i jo una pringadeta”, apunta amb una rialla. Comparteixen aquest humor blanc, caricaturesc, aquest to que serveix per riure’s de situacions també del present i el món real a partir de la fantasia més extrema. En una narració com aquesta “tu pots treure’n el que vulguis, pots fer la lectura que et sembli: parla de l’amistat, de les relacions entre pares i fills o fins i tot de com són els polítics”, apunta l’autora debutant. “Hi ha pinzellades de molts conflictes però no està pensat realment per a la reflexió sinó per fer somriure.”
La fantasia, potser no ho sembla, apunta Zorita, però és un gènere complicat, que exigeix un esforç que va més enllà de les pàgines del llibre: “Abans de posar-te a escriure has de detallar molt bé com és aquest món que crees: quin és el clima, quin el sistema polític, en quin punt de la història estan i com han arribat fins a ell.” Molt d’esforç d’imaginació que no necessàriament quedarà directament plasmat al relat, però imprescindible perquè tota la resta no grinyoli.
És la mateixa feina feta a consciència que el camí que ha seguit fins arribar a arrodonir aquesta opera prima i considerar-la llesta per enviar-la a provar fortuna a les editorials. Un trajecte que va començar en aquells anys d’infància i adolescència on esborronava fulls de paper amb tot allò que li venia al cap. “Sempre tenia alguna història al cap, encara que després no les acabés.” Això fins que va guanyar un accèssit al concurs Històries de la Massana (i d’això ja ha plogut) i Ricard de la Casa, un dels jurats, li va assegurar que tenia potencial, però que li caldria polir-se.
El consell la va posar en marxa per començar a fer tallers d’escriptura: amb De la Casa i amb Elena Aranda, on va conèixer un parell de còmplices en això de la literatura fantàstica, Àlex Puig i Jan Crespo, amb qui van crear (oficiosament) un cercle d’amants de la fantasia, els autodenominats hobbitons, en homenatge a l’enorme Tolkien. S’ajuden, col·laboren, es llegeixen i rellegeixen els uns als altres, “i amb duresa, anem al detall, a buscar l’error, i les punyalades van i venen”, torna a riure Zorita.
Després va completar aquesta formació en escriptura amb cursos a l’Ateneu barceloní. “Si és necessari? Jo crec que sí. Pots tenir diguem-ne talent, però l’has de treballar.” Entre altres coses, apunta, “perquè et demostren que una novel·la és una estructura complexa de muntar, no és escriure tal com raja; quan t’hi poses ja la tens molt pensada”.