Reportatge
El vapor de la poesia
Sostè Manuel Montobbio que si la imatge del vapor tancat en un cilindre pot ser utilitzada per explicar les revolucions i els seus actors, també pot constituir la metàfora explicativa del poema. És la introducció d’‘Estilites d’Andorra’, diàleg amb els 7 Poetes de Plensa.
El vapor de la poesia
Exambaixador’ d’Espanya a Andorra torna al país per presentar –demà, a les set de la tarda al Centre de Congressos– el més recent poemari, publicat pel segell lleidatà Pagès Editors i que recull les vivències del diplomàtic en l’estada pirinenca. “Encara que l’ambaixador marxa, hi ha la persona, que roman per sempre, que és el que vaig dir al meu comiat, a l’agost”: aleshores va prometre que tornaria i, ja es veu, no ha trigat gaire a complir la seva paraula.
Com dona el pas per Andorra per fer per poesia? “Part del camí de la vida és el camí envers l’ànima i això és un camí universal que té lloc en qualsevol escenari” i el llibre, hi afegeix, és un “camí de recerca de l’ànima” des dels Estilites de Plensa i en el marc d’una vivència, la del dia a dia al país. En l’escriptura influeix el paisatge físic i el paisatge humà, assegura. “El poema és com aigua en un estany, que s’acumula, i hi ha un moment en què es converteix en un riu que flueix”. El procés d’escriptura va estar influït per la vista des del seu despatx a Prat de la Creu, pel camí que feia cada matí des de casa fins a arribar-hi: “Hi havia llum però no es veia el sol perquè el tapaven les muntanyes; fins a les deu, que s’enfilava per damunt de les muntanyes”, així que sempre va tenir clar que “si un dia escrivia un poema sobre Andorra, el començaria dient que no hi surt el sol un cop sinó dos”. Més encara: va començar a escriure el poema la nit de les falles del 2016 –justament en l’edició en què se celebrava la inclusió a la llista del patrimoni mundial immaterial per part de la Unesco–, així que “em va venir la imatge que el sol no sortia dues vegades, sinó tres, amb aquelles falles que es roden com si fossin petits sols”.
L’altra imatge “molt potent” que ha quedat impresa a la retina del poeta i diplomàtic és “que l’essència d’Andorra és l’aigua”, on les muntanyes són una excusa per produir l’aigua. I així, afirma, “el veritable rostre d’Andorra és la Mediterrània, perquè és allà on acaba el cicle de l’aigua”.
Amb aquesta reflexió acaba la primera part del volum. En la segona és el conjunt d’escultures de Plensa la que agafa el protagonisme. Les peces, com el llibre de Montobbio, “són una interpel·lació a anar cap a dins”. I els estilites “no sé si sóc jo qui es va fixar en ells o ells es van fixar en mi” a l’hora de compondre el poema. Igual que diu al llibre que “no se sap si Jaume Plensa va crear els Estilites o els Estilites ja preexistien i van utilitzar Plensa per manifestar-se”. A ell, en tot cas, “des del principi em van encisar”.
l’armari de les set claus
També en aquesta segona part hi ha referències al que representa un símbol per al país, l’armari de les Set Claus. “En el fons la pregunta que plantejo és si les claus són únicament físiques o quines són les claus en la recerca de l’ànima, del viatge interior”. Així, la metàfora de les Set Claus també està acompanyada per referències geogràfiques. “És un llibre que des de la vivència de la quotidianitat parla del que és universal”, en diu l’autor.