reportatge
Les respostes del neolític
Eren més feliços els homes del paleolític, caçant i recolectant, o els que al neolític es van posar a conrear la terra i domesticar bestioles? Curiosa però no primordial qüestió a dirimir. Per a moltes altres, la resposta es troba a ‘Les valls d’Andorra durant el neolític’.
Les respostes del neolític
Si una cosa es va fer palesa ahir al vespre és que el neolític deu tenir alguna mena de sexappeal, si més no pel poder de convocatòria que va exhibir l’acte de presentació del llibre –el títol complet és Les Valls d’Andorra durant el Neolític: un encreuament de camins al centre dels Pirineus–: no estava gaire lluny del centenar el nombre de persones aplegades al Museu del Tabac, bona xifra per aquestes contrades. El volum, editat i coordinat per Gerard Remolins i Juan Gibaja i inclòs a la sèrie de monografies del Museu d’Arqueologia de Catalunya, representa un enorme esforç per recopilar i actualitzar tot el coneixement que hi ha sobre aquell període de la prehistòria a les valls. És, segons Remolins, “la segona pàgina del relat nacional”, després que la primera, la corresponent al paleolític, l’escrigués Jean Guilain. Un esforç “transversal” que ha sumat les aportacions d’un bon nombre d’investigadors de diferents disciplines d’Andorra i Catalunya.
El volum tanca (o més aviat no: de preguntes encara en queden moltes) un camí iniciat als anys cinquanta i seixanta, quan “Andorra era un buit” en el coneixement de la prehistòria, va recordar Xavier Llovera, qui va posar les bases de la recerca arqueològica científica al país i que ara saluda aquesta actualització –gràcies als avenços de la ciència i la tècnica– de les dades que van començar a aportar les seves excavacions i estudis. En aquells temps, va rememorar, el coneixement era tan feble que a penes es parlava “d’uns pastors circulant per aquí”, imatge que ja van començar a desmentir els resultats que ell començava a obtenir –ell i altres pioners, com Guilain– en trobar proves d’assentaments en llocs com la Balma de la Margineda, primera excavació que es va realitzar de manera sistemàtica i científica, als vuitanta.
Ahir compareixia en la presentació “d’aquest quilo i vuit-cents grams de paper que es dedica a revisar la meva feina. I per a mi és un gran què”.
Era ell qui posava irònicament sobre la taula les apreciacions de Yuval Noah Harari, l’autor del best-seller Sàpiens, que proposa uns caçadors recolectors lliures i feliços davant d’una etapa neolítica on comença la futura alienació capitalista, per així dir-ho. I Remolins –que, per cert, anunciava que marxa a estudiar jaciments prehistòrics a Roma– en recollia el guant: aquest llibre, va assegurar, mostra que “es pot dibuixar una imatge molt més propera del neolític del que esperàvem, s’hi veu que 100.000 anys tampoc no són tants” i que els actuals pobladors de les valls “no som tan diferents, en tot cas som els hereus no d’aquells caçadors recolectors sinó dels primers agricultors i ramaders, que potser no eren tan feliços però sí que ens han de fer sentir orgullosos”. El llibre situa el context històric, com era la serralada en aquell moment (també la geomorfologia, el clima, la vegetació) per endinsar-se després en particularitats, com un microscopi que va al detall (amb la reconstrucció de l’aparença d’un d’aquells hàbitats, per exemple). Però queden moltes respostes per trobar: arribaran els estudis d’ADN o el saber d’on procedia aquella gent.