L'Espai Columba acull els frescos i difondrà el romànic nacional

Passats els actes inaugurals –ahir l’institucional i avui l’adreçat al sector turístic, professio­nal– l’espai obre les portes al públic demà, de moment amb entrada de franc fins al 30 d’abril. Després passarà a tenir una entrada de tres euros i mig, set en el cas que es faci la visita completa, que inclou el videomapatge a l’església de Santa Coloma, on es reprodueix a través d’un muntatge de llum i so l’obra a la ubicació original.

I què es trobarà el públic dins d’aquest nou espai? Una escenografia que Planas va descriure com un “joc de reflexos” on el visitant pot endinsar-se en el patrimoni romànic del país a través d’objectes litúrgics de l’època –alguns ja s’exhibien al Centre d’Interpretació del Romànic de Pal, com la creu espinosa de Sant Serni de Nagol; d’altres, no, com les llànties trobades a les excavacions de Santa Eulàlia d’En­camp– i mitjans tecnològics –com la pantalla de 20 metres quadrats, aportació d’Andorra Telecom–. Una escenografia contemporània que parla dels objectes, el contingut, però també de les esglésies, el continent. I que a l’hora està al servei de la protecció dels delicats murals: el costat que mira cap a l’església recorda un vitrall romànic i al mateix temps matisa l’entrada de la llum: tan perjudicial és per als objectes la visible com la no visible (raigs ultraviolats o infrarojos), va explicar la cap d’àrea de Béns Mobles, Berna Garrallà.

Potser sorprengui al visitant l’aspecte industrial del suport d’alumini sobre el qual estan muntats els frescos: és el que van construir els restauradors alemanys quan els murals havien d’anar a parar al museu de Berlín. És el millor material per a les obres. I “ja posats a dessacralitzar” les pintures, a deixar-les fora de l’emplaçament on es van pintar, millor deixar el suport nu, va argumentar Garrallà.

Contemplada l’obra, el visitant podrà resseguir les seves vicissituds: hi ha una cronologia que recull tot el periple que van fer –incloent-hi detalls com l’absència de dos fragments: un encara en parador desconegut i l’altre, a Massachusetts– i un documental sobre la tècnica de l’strappo, il·lustrat amb imatges de la Filmoteca de Catalunya sobre l’últim arrencament, el de Sant Joan de Boí el 1978.

Proposta de lectura

A l’hora de triar les peces, de proposar una lectura, l’aposta sovint apunta allò que és molt característic del romànic andorrà: el blau aconseguit amb aerinita en comptes de lapislàtzuli o les tres llànties que es van trobar a l’excavació a Santa Eulàlia d’Encamp als anys vuitanta, bastant excepcionals en el panorama del romànic català. Aquestes, com el Crist procedent de la Cortinada, veuen la llum després d’haver-se mantingut anys als magatzems de Patrimoni. Aquesta talla, per cert, té molta història: quan el restaurador Eudald Guillament s’encarregava de posar-la a punt es va adonar que es tractava d’una peça romànica que es va readaptar al gust d’una època posterior. Per l’expeditiu mètode de tallar-li el cap i una cama i enganxar-los de nou perquè adoptés una actitud més trista, més gòtica diguem-ne.

L’escenografia desplega exclusivament objectes litúrgics i, així, reprodueix el que podria haver estat un altar, presidit per aquest Crist desventurat i envoltat de peces com les lipsanoteques (capses que contenien relíquies o l’acta de consagració de l’església) de Sant Romà de les Bons i Sant Serni de Nagol.