Reportatge
Un lligam inesborrable
El tolosà René Girma va aterrar a Radio Andorra amb 19 anys, un cotxe esgavellat i la il·lusió de posar-se davant els micros. Cinc dècades després assegura que el lligam és indeleble i es posa a nodrir Andorra Web Radio amb aquelles emissions històriques.
Un lligam inesborrable
Després de cinc dècades fent ràdio –dels estudis andorrans va anar als de Radio Monte Carlo, a París, i als de Sud Radio, a Tolosa–, Girma s’ha volgut sumar a aquest 80 aniversari de la històrica emissora que se celebrarà el 7 i 8 d’agost. És una acció que continua la que ja porta a terme nodrint de continguts el perfil de Facebook Les Sudistes. I aquesta coincidència d’avui el fa recordar aquells temps en què als treballadors d’una emissora i l’altra, amb la guerra de les ràdios en ple apogeu, les direccions els prohibien freqüentar-se. Prohibició que, per cert, se saltaven tranquil·lament cada nit. “Era una prohibició oficial però no la seguíem, de fet alguns van fer bones amistats”, i més encara, recorda, “molts començaven a Radio Andorra i a continuació entraven a Sud Radio”.
Girma compta que no tindrà cap problema a l’hora de nodrir la web. Hi ha tot el material recopilat per Jean-Marc Printz (a la web Aquiradioandorra.free.fr) i el que custodia l’Arxiu Nacional –justament ahir tornava a difondre a les xarxes un vídeo centrat en l’emissora, amb rostres i veus tan emblemàtiques com la de Victòria Zorzano–. També compta amb els amics que han conservat gravacions.
La darrera emissió
Hi haurà alguna sorpresa, anuncia. Curiositats. Com entrevistes que recullen els últims instants de les emissores: va ser la de Joan Font, recorda, l’última veu que es va emetre des del Pic Blanc. Llàstima que no creu que conservi la gravació. Sí que es guarden i per tant penjarà, diu, les darreres emissions de Radio Andorra (bé, després hi va haver aquell període de reobertura, però és una altra història). “Hi ha l’obertura de l’emissió a les sis del matí, un dia que no tenien idea que allò s’aturaria al vespre.” El dijous 9 d’abril del 1981 a les 21.55 hores callava definitivament, recorda. I explica una altra història d’aquella nit –que ell, no obstant això, va viure des de Tolosa–: “Va ser la policia andorrana qui se’n va encarregar; van començar per Radio Andorra i la gent de Sud Radio sabia que vindrien, escoltaven Radio Andorra per saber quan s’aturava i vindrien” cap al port.
El dia 1 d’octubre del 1967 Girma havia desembarcat a Radio Andorra. “I sempre faig la broma que quan el general De Gaulle va saber que jo hi era va voler venir.” Perquè la visita es va produir justament la setmana següent.
Girma era aleshores un jove que volia fer ràdio i, des de Tolosa, el Principat li semblava més accessible que París. Va entrar sense salari, seguretat social ni res, recorda. Al desembre, Jean Jacques Debezy se’n va cap a Tolosa i Girma ocupa la plaça que queda lliure. Farà aleshores de locutor en les hores del matí, de sis a nou –i un dels records més vívids que conserva és el d’anar a les cinc de la matinada als estudis amb unes nevades de por–, també de les dotze a les dues de la tarda. I si faltava el presentador d’Special Blue Jean, un dels programes musicals estrella adreçats al jovent, era ell qui se n’encarregava. De cinc a set de la tarda. “Així que a vegades fèiem fins a set hores d’antena en un dia, encara que l’habitual eren unes cinc hores.”
L’estada va durar un parell d’anys. “Era jove, vaig fer ximpleries i em vaig fer acomiadar”, recorda. Tornaria a Andorra el 1986, per cobrir la visita del president Mitterrand, una cobertura per a la qual es van instal·lar a Casa Felipó. Aleshores l’activitat de les emissores històriques ja feia temps que havia quedat definitivament aturada.
Un lligam emocional
“La gent que va viure aquells moments se sent emocionalment lligada a Radio Andorra, tant els oients com gent com jo, que s’estrenava fent ràdio; és un record molt fort, que deixa empremta”, assegura. “I quedes lligat també al país, perquè hi ha una barreja entre el fet de fer ràdio i el Principat.” Sent nostàlgia? “No tanta nostàlgia com tendresa” per aquells temps.