“El to d'humor sorneguer és la millor manera d'atacar”

Jordi Corominas i Llorenç Planes, tots dos de Balsareny, tots dos amants de la muntanya, havien escrit alguns articles i relats durant l’etapa escolar. Després la vida els va separar durant dècades: Corominas va viure molt de temps a Amèrica Llatina. Quan es va reunir de nou van reprendre l’afició a escalar cims i va ser així com, pujant un 6.000 al Tíbet, van perfilar l’argument de Morir a cavall dels vents, novel·la amb què Editorial Andorra s’obre al gènere negre.

És la seva primera novel·la, per a tots dos.

Sí, jo tinc bastants coses publicades però fins ara tot era assaig. Aquí vam tenir el propòsit de muntar un relat fictici però basat en la realitat –és com una mena de Frankenstein, feta amb botzins de la vida real– i vam veure com la realitat confirma la ficció: a la novel·la hi ha un ucranià que regeix un bordell a Andorra... i mira què acaba de passar fa uns dies!

La víctima és un andorrà i l’encarregat d’investigar, un mosso d’esquadra.

El sergent Salvador Grabulosa, de Puigcerdà, que està basat en algú que coneixem. Un personatge que pensem que té prou força com per continuar amb ell en altres relats.

A què fa referència el títol?

Per a nosaltres encarna el fet que estem a mercè de les circumstàncies, com escassament les controlem. També parla dels vents de la Cerdanya, dels estats d’ànim que varien, del fet que tota la trama es desenvolupa en tres Estats diferents i, per tant, tot es viu des de tres cultures: parla de la sort o la dissort de ser andorrà, francès o cerdà en cada moment històric.

Hi apareixen tots els tòpics del territori, del contraban als passadors, de les màfies als bancs.

Ens inscrivim en el que descriu Vicençs Villatoro. No som gens originals. Però ho fem des de la típica sornegueria pirinenca, aquest humor càustic que té tothom que coneixem per aquí. L’emprem quan toquem també qüestions com la decadència de la cultura religiosa tradicional, que és substituïda per una nova cultura molt poc rica culturalment: la del Mindfulness, el ioga, aquesta mena de noves religions. Al llibre, juguem amb la manera com ha canviat la visió de la parròquia com a centre de la vida cultural d’un poble i la de Martinet la convertim en un centre budista.

Esmenten referents com Henning Mankell, Fred Vargas o Andrea Camilleri.

Sí, és aquest to diferent de la novel·la negra nord-americana, que té un to agre, sec, decebut. Optem per aquesta manera d’abordar les coses des d’un cert to d’humor, sorneguer, que trobem que és la millor manera d’atacar. Però, en realitat, hi ha poca cosa inventada, hem reconfigurat la realitat podem dir que n’hem fet un plagi.

Andorra té molta presència al relat?

Força. Per començar, la víctima, en David Daudé, és andorrà, d’una família de Canillo. I surten molts escenaris del país. Per exemple, el Pas de la Casa quan hi havia l’hotel dels Cims, el primer que s’hi va obrir. Un escenari amb molta força.

Han jugat amb els personatges femenins.

Volíem produir un xoc divertit entre aquell mosso patriarcal, pastat a l’antiga, i dues noies joves: una procedent d’una família de la burgesia gironina a la qual no fa gens de gràcia que la filla sigui policia i l’altra, una noia de barri barceloní, una crac malparlada i amb dicció de catanyol.

La novel·la és, en el fons, un fruit de l’amistat.

Sí, una història maca perquè feia molt que no ens vèiem i ara hem recuperat les velles aficions. Escrivint plegats gaudeixes molt: ens tornem dolents alhora pensant i ara com matem aquest?