Els danys col·laterals del dolor

Semblava un simple mal d’orella, unes dècimes de febre, un antibiòtic que triga a fer efecte. Símptomes en aparença inofensius que amagaven la meningitis que es va endur el Guillem. “Explico tal com va ser aquell dia, aquelles hores i minuts, tot com va succeir”, diu Alsina, que una dècada després explica en un llibre com una mort no ve mai sola, com “una mort sempre comporta més morts”. Dalmau Editors publica aquesta història amb la qual l’autora vol, sobretot, explicar als que estan al voltant de les persones que estan de dol com acompa­nyar-les, cridar que no se les deixi mai soles, per molt difícil que sigui conviure amb el dolor aliè. El llibre es presenta aquesta tarda, a dos quarts de vuit, a la biblioteca comunal d’Ordino.

Alsina, llevadora de professió, explica que sempre ha escrit. Coses personals. Sense cap altra intenció que resseguir el curs dels seus pensaments. Quan el petit Guillem va morir els pares li van regalar una llibreta perquè anés desfogant els pensaments d’aquell moment d’agonia, explica. “Però sense cap qualitat ni intenció literària”, puntualitza. I així va quedar. Fins que fa un parell d’anys li van regalar un curs d’escriptura creativa a La Capsa. “I què hauria d’escriure? Vaig pensar en una novel·la, però en realitat, amb tot el que portava a dins, el que havia patit, vaig pensar que era una manera de treure-ho.” És clar, insisteix, que aleshores no se li passava pel cap que veiés la llum, que algú ho volgués publicar.

Però s’equivocava. La professora d’escriptura hi va veure un material interessant i ella es va decidir a enviar l’original a algunes editorials. El segell d’Àngel Dalmau li va respondre en positiu: la primera a què s’adreçava, en realitat, així que ja ni li va caldre seguir. “Però no és un llibre de superació”, puntualitza, “perquè sobreviure ha arribat ara, passat molt més de temps”. Va ser d’alguna manera en acabar el llibre que va començar a prendre de nou les regnes de la seva vida, explica. “Perquè mentre escrivia simplement estava revivint tota la situació, seguia enfonsada”, i només és ara que comença a sentir-se reviure.

El llibre, proposa, està adreçat “a persones que com jo hagin patit la pèrdua d’una persona molt estimada”. Però també a qualsevol altre, “a qualsevol que vulgui saber com ajudar qui pateix el dol: la meva família mateix no sabia com ajudar-me”. Fins i tot va veure com hi havia amigues que es distanciaven, no per manca d’estima, sinó per no saber com apropar-se. “Hi ha un buit en el nostre coneixement, això no ens ho ensenya ningú i ens costa apropar-nos a algú que pateix”, indica. “La gent et diu allò de ‘truca’m si necessites res’ però com volen que ho facis si ni tan sols tens forces per aixecar el telèfon?”, es pregunta. “Ni podia fer-me el dinar, ni aixecar-me del llit, ni tan sols sabia el que necessitava; només que el meu cos deixés de respirar per no patir més.”

És conscient “que la gent fa les coses amb tot el seu amor” i es pensen que recordant-li el fill perdut li faran mal. “Però això no pot passar, perquè mai no t’ho treus del cap, es difícil que em puguis fer estar pitjor, el dolor és tan sòlid que difícilment podrà anar a més.” El principal consell, doncs, és tan simple com “no desapareguis de la meva vida, no t’acovardeixis i fotis el camp perquè la solitud és ja tan intensa que no cal que l’empitjoris”.