“Fa 25 anys Frida Kahlo només era la dona de Diego Rivera”

La mexicana Alma Reza serà una de les veus del proper cicle Geografies, que es desenvoluparà a Ordino a partir de dilluns. Dinamitzadora cultural i historiadora de l’art, proposa una mirada diferent, des del punt de vista de la creació femenina.

Parlarà de creadores mexicanes més enllà de Frida Kahlo. Potser ella ha eclipsat la resta?

La xerrada és part d’un projecte de recerca iniciat a finals del 2010 des del col·lectiu Emblecat, d’historiadors de l’art, del qual soc cofundadora. Es tractava de parlar del món de la dona i a mi, que soc mexicana, em van demanar que parlés de Frida Kahlo. És com que et toca la moral perquè d’ella ja se n’ha parlat molt i no implica cap repte: què n’has d’explicar ja? Era una oportunitat de parlar d’altres artistes que han quedat de banda, fins i tot quan estudies Història de l’Art. En realitat, ni de Kahlo no se’n parlava a la meva època.

Caram!

Era només la dona de Diego Rivera. Fa 25 anys a penes se’n parlava. No amb la força, la fridomania, que hi ha ara.

Aleshores?

Quan vaig començar la recerca vaig pensar que havia d’estudiar què havia passat perquè aquestes dones quedessin de bandadel que es va anomenar la Escuela Mexicana de Pintura. Artistes com María Izquierdo, Nahui Olin, Fanny Rabel o Lola Álvarez Bravo.

I què es va trobar? Faci’ns un petit ‘spoiler’ de la conferència.

Va passar el mateix que a la història en general: el moviment nacionalista estava molt vinculat al món masculí i, d’altra banda, era un moment –el de la revolució mexicana, a partir de 1910– en què es va iniciar un procés de reconstrucció nacional i l’art se suposava que estava al servei del poder, de la reconstrucció de la iconografia nacional. Per això l’art més intimista no tenia cap interès. Ni el que estava lligat a les avantguardes europees.

Kahlo era molt personal.

És clar, Kahlo pintava coses molt personals i no hi va interessar ningú en aquell moment. I elles anaven molt per lliure.

També explica per què, doncs, el superèxit de Rivera.

Hi havia tres muralistes. Rivera no era necessàriament el principal però sí el primer a qui es va encarregar un programa iconogràfic. Després Siqueiros, Orozco i Rufino Tamayo. Eren els de la comissió de Belles Arts, tots els jurats, eren els que estaven sempre per allà i no deixaven que ningú més sobresortís. I les dones, per descomptat, ni entraven en aquella competència.

O sigui que els barraven el pas.

Sí, sí, sí, hi havia una lluita. Per això va ser tan interessant estudiar aquesta època, veure com s’enfrontaven al poder masculí... i parlem dels anys trenta. María Izquierdo se’n va sortir prou bé.

I ha pogut comparar si la situació era més acusada a Mèxic que a Europa per exemple.

Arreu era igual, arreu. A partir de la primera llista que vaig fer em va quedar de banda altres pintores no nascudes a Mèxic, però arribades amb l’exili, com la Remedios Varo, Leonora Carrington. Altres que van treballar molt allunyades del sistema de poder i van aconseguir crear coses molt interessants. O Lolita Lempicka.

Aquesta és molt coneguda.

Sí, seria de les últimes a arribar. No es va vincular a l’art mexicà però els últims anys va tenir allà un refugi per crear. Com Varo, una dona fascinant que em dedico a difondre –n’estic fent un documental–: va néixer a Girona, filla d’enginyer, va estudiar amb Dalí, etcètera, i es va vincular als surrealistes. Va crear un univers molt peculiar.

Vist tot això, creu que ara és el moment de la dona creadora?

Hi ha una escriptora, Vivian Gornick, que diu que cada cinquanta anys hi ha un boom del feminisme perquè les dones recordem que hem de seguir reivindicant, tornem als inicis, mai no s’acaben d’aconseguir els drets de les dones. Va passar als setanta i ara hi tornem.

Jorge Carrión, un altre dels conferenciants, ens parlava en una entrevista sobre el feminicidi a Mèxic. Tremenda lacra.

Bé, jo fa 18 anys que no hi sóc i la meva informació no és de primera mà. Va començar als vuitanta, amb el narcotràfic, i sobretot a la frontera. És una realitat la de les desaparegudes de Juárez, i em sorprèn de fet que no se’n parli més, tenint en compte com és de terrible. Perquè la invisibilitat ajuda que no es facin polítiques per defensar la dona.