Més cares de víctimes de l'horror

Mauthausen en la majoria dels casos i Buchenwald en dos més –entre els quals Antoni Puigdellívol, a qui ja s’havia trobat la pista en la recerca de Roser Porta i Jorge Cebriàn sobre andorrans als camps de concentració. Inclòs en aquest recompte perquè, de fet, era fill de la Seu, encara que un cop alliberat s’instal·lés al Principat–. També va sobreviure Emiliano Garcia, que va compartir amb Puigdellívol reclusió a Buchenwald. “És un home del qual a penes sabem res perquè era alturgellenc quasi de casualitat”, apunta Chica, així que en aquest cas se sap poc sobre que va fer. L’historiador suposa en tot cas que devia refer la seva vida a França, com a exiliat que era. I com va passar amb els altres supervivents. “No oblidem que eren exiliats polítics i ens consta que Bonaventura Aixàs, que també va sortir amb vida, en el seu cas de Mauthausen, va demanar el 1958 permís per tornar a Espanya “però la resposta oficial és que si trepitja territori espanyol s’ha de presentar davant els tribunals militars per defensar la seva innocència”, explica l’historiador i tècnic de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell. Finalment va morir en territori francès el 1998.

Antonio Vidal Candia completa el reduït nombre dels que van sortir amb vida. Nascut a la Seu el 1912, en realitat va tenir poc arrelament a la comarca perquè ben aviat la família havia marxat a treballar a Sabadell. Després de l’alliberament també va refer la vida a França.

La resta es van deixar la vida a Mauthausen, la major part dels quals al subcamp de Gusen, un infern on havien de treballar fins a l’extenuació a la pedrera. Només amb una excepció, segons la reconstrucció realitzada per Chica: Victorià Córdoba Bordoll, que havia nascut el 1916 i va morir el 1944, l’últim dels alturgellencs a morir a Mauthausen.

Chica ha estat capaç de refer la peripècia dels deportats dins del camp gràcies principalment als documents conservats en arxius. “Se’n va conservar bastant, malgrat l’intent dels nazis de cremar els papers” per desfer-se de possibles proves. Documents com els que il·lustra aquesta pàgina, on es veu la llista d’objectes personals que tenia en Bonaventura Aixàs en el moment del seu trasllat al kommando –un kommando seria com un lloc de treball al camp, apunta l’autor de la recerca– de Sankt Lambrecht, un complex proper a Mauthausen on Bonaventura va treballar des del 1943 fins a l’alliberament el maig del 1945. Bàsicament apunta la possessió de roba: gorro, manta, jaqueta, calçotets i sabates.

El cas d’Aixàs crida l’atenció de l’historiador perquè va ser un dels internats que més temps va romandre presoner: va entrar el 6 d’agost del 1940 i s’hi va estar quasi cinc anys. “És un cas excepcional perquè és un temps molt llarg.”

Dues deportacions

Els presoners alturgellencs van arribar en dos moments: el primer entre l’agost del 1940 i el febrer del 1941, el moment de més deportacions a Mauthausen, el camp al qual van anar a parar el presos republicans majoritàriament, capturats en territori francès en el marc de la Segona Guerra Mundial, exposa Chica. A Buchenwald el gros de les arribades es va produir el 1944 i en aquest cas es tracta generalment de persones capturades per col·laborar amb la Resistència o amb les xarxes d’evasió, com el cas de Puigdellívol.

En molts casos la recerca de Chica ha servit perquè les famílies puguin saber finalment què va ser d’un parent a qui s’havia perdut el rastre. “Ens hem trobat que molts simplement sabíem que un familiar havia desaparegut durant la guerra i res més.”

La recerca, a la qual l’ajuntament de la Seu va donar suport, servirà de base per recordar aquestes víctimes de l’horror nazi: en el cas dels sis veïns de la Seu s’instal·laran –com s’ha fet arreu d’Europa– unes llambordes batejades Stolpersteine on figurarà el nom i algunes dades de l’homenatjat. La resta de morts als camps eren de Noves de Segre, Fígols, Alàs, Monferrer i Bescaran.