“Andorra és màgic per rodar, només cal que es posi de moda”

Roberto Álvarez (Astúries, 1956) va participar aquesta setmana en el rodatge de Vesania, un curt gravat a les Fontetes i amb el qual Elisabet Terri –actriu i productora, sòcia d’Imminent Produccions– s’estrena com a directora.

Com es va sumar al projecte?

Jo tenia posades les lents, el periscopi, en projectes d’Imminent perquè m’agradava el que feien, els havia seguit a les xarxes. Una productora professional, interessant, i ara he descobert que Andorra és un lloc màgic per fer-hi rodatges. Primer perquè té unes instal·lacions molt còmodes i perquè el clima permet fer films d’hivern, amb neu, i ara pel·lícules hermosíssimes en aquests paratges.

Està bé que ho digui algú que ve de fora, perquè els de dins a vegades són reticents.

Tot és qüestió de començar. I tot això va per modes. De sobte algú ve a rodar i tothom el segueix. Cert que es necessiten infraestructures, tècnics, però segur que hi ha productores interessades a posar la logística.

Per què va acceptar participar algú amb una llarga carrera en el curt d’una debutant?

No ho veig així. Cert que t’arriben multitud d’ofertes, però mires que qui l’ofereix té una infraestructura que permetrà que el curt tingui una vida, una trajectòria. Per descomptat que després el guió t’ha d’enganxar. Aquest és molt poètic, oníric quasi, amb molta elegància i precisió. Serà un gran curt.

Per a un actor escriure, dirigir, és un pas desitjat, natural?

Tots ens ho plantegem, per la simple raó que els actors són els que més treballem. Un director farà deu pel·lícules, però jo en porto 36, i centenars de capítols de sèries de televisió, i milers d’hores de teatre. Això et dona un bagatge que et porta a pensar com portaries a escena un projecte. Jo és que simplement no tinc temps. No em dona, la vida.

Justament en relació amb això, amb tants títols a l’esquena, no fa una mica de ràbia que molts el puguin reconèixer com l’actor d’‘Ana y los siete’?

Hi ha actors emèrits circumscrits a Star Trek o Breaking Bad. Aquesta professió és molt llarga i la gent aficionada al cine sap el que hi he fet. El gran gran gran públic em pot reconèixer més per la televisió. En tot cas, sempre és millor no ja que et coneguin, que em sembla petulant, sinó que et recordin per alguna cosa que no pas que no et recordin. I la gent et veu en un cartell a la porta d’un teatre i diuen “guaita, mira, doncs és aquest”.

Porta gent al teatre.

Sí, és així. Els americans ho exploten amb acarnissament. Si hi ha la cara de Robert de Niro, per exemple, sempre és el reclam. Jo també comparteixo l’interès per veure l’últim treball de. És així. També t’ofereix una idea del que veuràs, confiança o desconfiança. És com en política: hi ha molta gent en un partit i sols et fixes en la cara visible.

Si hagués de triar un de tants directors amb què ha treballat.

Ja saps: si em preguntes per un, et responc sobre ell, però no puc dir amb quin he estat més còmode perquè cadascun té la seva música i de tots n’aprens.

Li repeteixo amb trampa: si hagués de repetir amb algú, quin seria?

Trampa, efectivament. Però la respondré: repetiria amb tots. Quina felicitat més gran!

Doncs li preguntem per Almodóvar, que torna a estar a primera línia.

És un home a qui on jo veig feliç és en el set de rodatge. Va tenir una època molt pública, de festes i esdeveniments, però on és feliç és rodant. És on troba el seu espai de confort.

Acceptar aquests projectes petitets és també la manera de, potser, ajudar a trobar el proper Almodóvar.

Però vigilem, que no és un projecte petit. El curt només ho és en la durada. Pot ser molt maco. Aquí hi ha un grup molt compacte, un bon equip. I prendre contacte amb gent nova, molt professional, és preciós, un luxe.

Potser tornarà.

Tant de bo. I de fet he estat parlant amb uns productors sobre un projecte nou, una conversa de cafè d’aquelles intranscendents, però qui sap...