Reportatge
Quan el 'software' és art
La inauguració de l’exposició ‘[de]format audiovisual’ obre aquest vespre la setena edició del Festival Ull Nu. La mostra desplega un petit però significatiu recorregut pels usos artístics del ‘software’, amb peces com ‘Primera mort’, cedida pel MACBA.
Quan el 'software' és art
Amb Primera mort –o més aviat Primera muerte, que és com la identifica el museu barceloní– un col·lectiu d’artistes, integrat per Jordi Galí, Àngel Jové, Antonio Llena i Sílvia Gubern, creaven el 1969 el que es considera la primera peça de videoart realitzada a Espanya. Si més no, que es conservi. Aquest és el punt d’inici temporal del recorregut que ofereix la mostra, comissariada per Lluís Casahuga, que s’inaugura aquesta tarda a la galeria Pilar Riberaygua, un dels espais cap als quals s’ha estès el festival.
Si aquell és el punt de partida, el punt d’arribada, cronològicament parlant, és precisament l’obra que dona la benvinguda als visitants, realitzada per Lumen Lab. El que per als ulls profans semblarà simplement el rètol lluminós que anuncia l’Ull Nu és, en realitat, una mostra d’art new media. La diferència rau en la intencionalitat artística en l’ús del software, explica Casahuga.
D’aquests primers temps del videoart també procedeix la peça del francès Robert Cahen L’entr’aperçu, que va ser premiada al Tokyo Vidéo Festival el 1981. La idea de la mostra, apunta el comissari, és exhibir obres que en algun moment van ser considerades d’avantguarda, que van presentar un concepte estètic trencador.
De temps més recents data Prima materia, de Federico Guardabrazo. En aquest cas es tracta d’una projecció visual, sense so, on la imatge suggereix la textura del marbre però amb un moviment fluctuant. Unes oscil·lacions que no són obra de l’atzar ni el caprici, sinó que depenen de les alces i baixes a les borses mundials de dos minerals, la columbita i la tantalita, imprescindibles per manufacturar telèfons mòbils. “És una proposta per reflexionar sobre tot allò que se’ns escapa de la tecnologia”, indica Casahuga, i tot “amb una estètica molt suggerent, molt elegant”.
La resta de l’exposició té ADN andorrà, amb un projecte de Jordi Pantebre i l’exhibició d’obres audiovisuals del desaparegut Pep Aguareles, a qui es ret així homenatge. De Pantebre l’exposició recull el testimoni d’un projecte que va posar en marxa el 1975, becat pel govern holandès, mentre que la mostra s’esplaia més amb Aguareles, amb l’exhibició de Paradise Consumer, del 2005 i que és probablement el primer videoart fet a Andorra. També hi ha obres dels seus alumnes de l’escola de la Llacuna i la peça que va fer en paral·lel al llibre, exposició i concert de músics del país, projectada a l’Auditori Nacional.