Reportatge
Ella prenyada, ell 'no s'és vist més'
Ella prenyada, ell 'no s'és vist més'
Podria semblar banal però no ho és pas, puntualitza la investigadora, que ahir va presentar l’estudi en el marc del cicle Parlem d’història, a l’Espai Ermengol de la Seu. No ho és perquè l’anècdota il·lustra i ajuda a submergir-se en la mentalitat i els valors d’una època, recorda Xam-mar. Li van servir de base una dotzena de denúncies presentades per dones davant de la justícia ordinària del Capítol de canonges d’Urgell i que es conserven a l’Arxiu Capitular. Una quantitat de denúncies aparentment mínima per a un període tan llarg –amb les quals va ensopegar mentre preparava la tesi doctoral– però que probablement reflecteix com era de difícil per a les dones portar a la justícia els fets. El problema –ahir com avui– era demostrar els fets. “La prova solia ser el comportament de la noia, l’opinió pública sobre ella, la fama, seva i de la família, si eren gent de bé”, indica la historiadora alturgellenca. Un altre motiu pel qual tan pocs casos devien arribar a la justícia era que la major part de les afectades eren criades, sense la protecció directa d’un familiar, i en la meitat dels casos depenien econòmicament de l’home que les havia burlat.
Al rerefons d’aquestes situacions hi havia el costum de les esposalles: fins ben entrada l’edat moderna la societat considerava que el matrimoni era un contracte privat i no un sagrament, com insistia l’Església. Per tant, es considerava vàlida la unió quan s’havien promès en matrimoni –un compromís que normalment s’assolia en presència de testimonis, amb redacció dels capítols matrimonials davant notari i intercanvi d’anells– i tenien relacions carnals.
Però en la realitat, les situacions en què es feien les promeses de matrimoni eren sovint absolutament diferents. “Sentí dintre de ma casa un soroll, en la qual estava jo sola i, llevant-me, me posí les faldilles i aleshores amb la veu coneguí que era lo dit Martí, lo qual s’agafà amb mi i, fent jo força i crits, me digué que no cridàs, que ell no era per burlar-se de mi i, em jurà, posant una mà sobre l’altra, dient estes creus non valguin, si jo me burlo de tu. Mai et faltaré. I em prometé que es casaria amb mi.” Aquest assalt nocturn és el que relata davant el jutge una jove de Bescaran. Les mans entrellaçades en forma de creu donaven solemnitat al compromís. “I amb eixa paraula, i veient que mos parents mai tenien cuidado de col·locar-me, consentí que gingués parts amb mi, com de fet eixa nit me gosà dues vegades, dels quals actes jo vaig restar prenyada”.
BONA O MALA FAMA
Tot i que la reacció dels acusats diferia, un recurs comú era el de tacar la imatge de la dona. “Que si estava preniada que sercàs pare a la criatura que ell no la volia (...) ell li provaria que altres la havien tocada”. Així es defensava Antoni Aguilar en un altre dels casos recollits per Xam-mar. En alguna altra declaració l’argument per treure’s de sobre l’acusació era que “sempre [estava] rodada de fadrins y gent que se servia de la dita” i que, en tenir relacions, “ella era més contenta que ell”.
I si ells, com el Martí de Bescaran, intentaven sortir cames ajudeu-me, també moltes de les noies optaven per fugir de la llar, o bé era la família qui les allunyava, per evitar l’escàndol. En alguns casos després d’arribar a un acord amb el seductor perquè es fes càrrec, econòmicament parlant, de la criatura: “pagaria molt bé o ab dinés o mercaderies lo que se acostume de pagar y està taxat per semblants casos y que a la criatura no li faltarie bon recapte”.
Perquè finalment –fins i tot amb decisió del jutge pel mig– tot es resolia amb una indemnització econòmica, proporcional no al dany causat sinó a la qualitat social i fortuna familiar de la dona afectada.