Reportatge
Forns, l'excursionista inèdit
Surten a la llum de tant en tant: aquells homes que a les primeres dècades del segle passat van recórrer les valls càmera en mà. L’últim a afegir-se a la nòmina és Josep Forns i Olivella, que protagonitza una exposició a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.
Forns, l'excursionista inèdit
De Forns i Olivella i el testimoni fotogràfic que va deixar per a la posteritat sobre Andorra i l’Alt Urgell no n’hi havia notícia fins al moment, confirma des de l’Arxiu Nacional el responsable del fons fotogràfic, Isidre Escorihuela. Així que la primera pinzellada que es veu del que va fer aquest amateur és la mostra que exposa l’equipament de la Seu, muntada amb imatges d’un fons que conserva el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), amb seu a Terrassa. El Pirineu estereoscòpic, que així es titula, exhibeix imatges en un 3D rudimentari que, no obstant, respon als mateixos fonaments que s’apliquen en l’actualitat.
Xavier Goñi ha comissariat la mostra, a partir de la qual ha pogut posar damunt de la taula algunes dades biogràfiques d’un autor inèdit, alhora que exhibeix un fons que encara ningú no s’havia estudiat, apunta. D’ell n’han pogut esbrinar que va ser un empresari de la indústria de la fusta que va aprofitar els viatges per Catalunya per agafar-ne imatges. Per les comarques pirinenques, incloent-hi les valls d’Andorra, es va internar més aviat en viatges d’oci, durant els estius de les dècades dels vint i trenta. Però no era d’aquells fotògrafs dedicats a l’alta muntanya sinó que li interessaven més els temes a peu de carrer: la gent, els paisatges més propers, els pobles, els rierols i els ponts, les escenes de feina al camp, explica Goñi.
Era, com altres fotògrafs de l’època, algú amb una certa capacitat econòmica “i certs coneixements tècnics i científics, perquè no sols necessitaven mitjans per permetre’s els desplaçaments, també calien coneixements per a tot el procediment de laboratori, complex”. Especialment en aquest cas, el de les imatges que volien oferir sensació de profunditat, relleu. La tècnica, la mateixa d’aquelles joguines amb qui tothom ha ensopegat per veure diapositives de paisatges i monuments. Les imatges es prenien amb càmeres amb dos objectius separats entre ells com els nostres ulls i que al veure-les a través d’un visor, el cervell les ajunta exactament com fa en rebre la visió de cada ull. “En realitat és una tècnica que s’ha fet servir des dels incis de la fotografia”, explica Goñi, i que a Catalunya es va fer molt popular durant el primer terç del segle XX, quan es van començar a comercialitzar càmeres petites que eren fàcils de transportar pels excursionistes. Després, aquests aficionats a explorar el territori immediat feien vetllades d’exhibició en grup.