Reportatge
“Miren la pedra i és un pim-pam”
“No és difícil, només s’ha de tenir una mica d’idea.” Els operaris que, avesats a la construcció, participen en el curs de pedra seca a Llorts, asseguren –mig en broma mig de debò, veient els esforços dels companys– que el secret està “en l’ull de l’artista”.
És així, per al que sap tot és més fàcil”, admet Lídia Magallon. Forma part de la seixantena d’inscrits en aquesta formació que impulsa l’espai sociocultural Cal Pal en col·laboració amb Patrimoni Cultural del Govern, un primer curs que tindrà continuació a la tardor. Entre els participants, paletes, arquitectes i empresaris de la construcció, banders –que són els que sovint refan els murs caiguts a la muntanya–, tècnics de Patrimoni o persones que, simplement, han sentit una inquietud per aquesta tècnica de construcció vernacular. Com és el cas de l’excònsol escaldenca, a qui mou l’interès de poder reparar amb les seves mans alguns murs malmesos en una finca familiar. “No es tracta d’apilar pedres, sinó de fer-ho amb les tècniques específiques que asseguren que aguantarà bé.” Cal tècnica, doncs, i cal pràctica. “Nosaltres patim, però ells només amb un cop d’ull ja saben quina és la pedra que quedarà bé.” Ells són els obrers que treballen a diari amb la pedra, que n’han mogut tones. Gent com Antonio Paiva, Jorge Borges i Manuel Machado, que expliquen que, acabades les hores del curs, seguiran la jornada laboral, “ara, durant la tarda, fent el mateix, sempre fent el mateix”. Amb raó, doncs, “s’ho poleixen en un no res, miren la pedra i és un pim-pam”, diu amb enveja Robert Lizarte, tècnic de Cultura del comú d’Encamp.
El curs ajuda el personal de la construcció, d’operaris a tècnics, a conèixer unes bases teòriques, i uns procediments correctes, d’una feina que fan a diari, a “anar més enllà, a evitar possibles mals costums”, diu Josep Babi, arquitecte tècnic i gerent d’una empresa del sector. Ajuda també en el procés de substitució dels murs aixecats amb morter per aquests, que se sostenen sense cap lligam entre les pedres. “Sempre hem tingut gent que coneix el treball amb la pedra, canters, però ara sembla que Govern vol impulsar aquesta tècnica i és possible que hi hagi més feina, per exemple refent feixes, així que ens interessa tenir gent ben formada”.
És una tècnica “que més que res és qüestió de temps, d’hores invertides, i després es converteix en un hàbit, tan mecànic com menjar o dutxar-te”. Qui ho assegura és Javier de Matos, picapedrer amb tres dècades d’experiència i un dels instructors del curs. Recuperar la tècnica de la pedra seca li sembla “una iniciativa molt bona, és tornar enrere i fer com feien els avis fa dos-cents anys, perquè el ciment no deixa de ser un material nou”.
La pedra seca proposa una manera de fer molt ecològica –permet tot un ecosistema a sobre, de vida vegetal i animal– i que, ben feta, assegura unes construccions més duradores en el temps: a diferència del ciment, que es desfà amb l’erosió causada per l’aigua, aquí es filtra entre les lloses i la paret queda intacta.
“Ens trobem moltes parets caigudes i intentem fer el màxim possible, però ens faltava un toc de tècnica”, apunta Jordi Reich Belin, bander del comú d’Encamp. Ells, que es troben quotidianament amb aquestes construccions, són els que millor poden conèixer l’estat en què es troben. “Hi ha molta feina a fer”, adverteix, l’estat general no és alarmant però “hi ha molta paret i poc temps”. És la tècnica en què es va construir tot un patrimoni que, muntanya amunt muntanya avall, van començar a inventariar David Mas i Lídia Torres, tècnics de Patrimoni Cultural. “És un patrimoni que havia quedat una mica en l’oblit, un patrimoni humil” que ha quedat desbancat pel romànic o les fargues, explica Mas, que recorda que el programa Primera pedra intentarà posar remei a la situació. Amb accions de diferents tipus: l’Arxiu d’Etnografia, que coordina Isabel de la Parte, s’encarregarà de documentar aquest patrimoni.
“Miren la pedra i és un pim-pam”