Retrospectiva del fotògraf Robert Capa al Museu del Tabac

La principal característica de les fotos de Capa és “la completa immersió en la realitat que vol fotografiar”, explicava en la presentació de la mostra Emmanuelle Hascoët, de l’Agència Magnum, que coorganitza, amb l’International Center of Photography, aquesta mostra que fa vuit anys que volta pel món.

Va cobrir cinc guerres, de la civil espanyola a l’araboisraeliana, passant per la Segona Guerra Mundial. I va obtenir instantànies que han passat a la memòria col·lectiva, com la del soldat republicà en el moment just en què cau abatut, o la sèrie a les platges d’Omaha, desembarcant enmig dels soldats –un treball del qual només es conserven onze imatges a causa d’un problema al laboratori–. Però també es va atansar a escriptors –Ernest Hemingway, John Steinbeck–, artistes –una altra imatge icònica, de Picasso passejant per la platja amb Françoise Gilot: estiuejava amb ells– i el glamur de Hollywood –Cary Grant, John Houston, la mateixa Ingrid Bergman amb la qual va viure un romanç i que li va facilitar aquest accés als divos de Hollywood–.

Però Capa retratava de la mateixa manera el gran home –de Trotsky en el discurs del 1932 a David Ben-Gurion, pare de l’Estat d’Israel– que l’home corrent –el que patia el dolor de la guerra, s’exaltava durant una arenga política o treballava als camps, com la gent que es va trobar en el viatge a la Unió Soviètica amb Steinbeck per buscar el paradís comunista, i del qual van tornar decebuts–. Celebritats i persones anònimes reben el mateix tracte, són fotografiats des del mateix punt de vista, amb igual interès i intensitat.

Narrador d’històries

El que volia Capa (pseudònim d’Endre Erno Friedmann: es va esforçar per fer també de si mateix un personatge) era narrar una història en cada instantània. I quan es mou enmig d’un conflicte bèl·lic centra l’interès en la gent, de manera especialment intensa en qui pateix els efectes de la guerra, en el refugiat, en la víctima. Ho testimonien moltes de les imatges del recorregut, de la coneguda fotografia del gendarme francès liderant una marxa d’exiliats republicans per una platja, el 1939, als infants xinesos que juguen a la neu.”Perquè volia recordar que després de la destrucció, la vida continua”, va insistir Hascoët. Sovint hi ha tocs d’humor, com en el moment que va recollir a Sicília el 1943: un pagès explica a un soldat nord-americà per on acaba de marxar el comboi enemic.

Amb el treball de Capa a la vista és probable que molts es preguntin, com Hascoët davant de la fotografia presa durant la celebració de l’alliberament de París –una multitud enquadrada pels edificis–, on s’havia col·locat per aconseguir una perspectiva tan insòlita. Més encara: “Com és possible que algú hagi estat tan a prop.”